"DE LA PÈRDUA CORPORAL AL TRAUMA PSÍQUIC. QUAN L’EXISTÈNCIA ET CANVIA EN UN INSTANT"

28 May «DE LA PÈRDUA CORPORAL AL TRAUMA PSÍQUIC. QUAN L’EXISTÈNCIA ET CANVIA EN UN INSTANT»

Posted at 18:06h in Artículos profesionales, Publicaciones by CFPMaresme

Per Laura Gómez Quijada, psicòloga sanitària col·legiada núm. 22965 amb orientació psicoanalítica. Cap dels dos Serveis de Rehabilitació Comunitària (SRC) del Centre Formació i Prevenció. Cap del SRC de Premià de Mar des de 2002 i del SRC de Mataró, des de 2025. 30 anys d’experiència en l’atenció a persones que pateixen Trastorns Mentals Severs (TMS).

“No ploris perquè les coses hagin acabat, somriu perquè han existit”.

C.E. Bordakian.

Al llarg de l’existència, les persones poden patir un esdeveniment que canvia de dalt a baix la seva vida. Pot ser un accident laboral, de trànsit o qualsevol malaltia que altera de manera permanent les capacitats de la persona per ser autònoma i autosuficient. Exemples d’això són persones que queden en una cadira de rodes, que pateixen una amputació, que queden desfigurades per una cremada, que sofreixen dolor crònic derivat d’un accident, que tenen una lesió greu, que perden la visió, que pateixen una mastectomia… Si a sobre hi ha consciència d’aquest estat, s’inicia un camí de patiment, d’impotència i de trauma que implicarà un canvi subjectiu per la resta de la vida.

DESCRIPCIÓ

Aquestes persones hauran de fer un camí d’acceptació dels canvis que implicarà un temps, un procés, un dol… En alguns casos aquesta situació farà que apareguin problemes de salut mental com por, ansietat, depressió, canvis de l’estat d’ànim, problemes de son, aïllament, confusió, desorientació, problemes de concentració, ira, frustració… De com es pugui afrontar aquesta fase sorgirà la superació o la persona es quedarà ancorada en la culpa i la lamentació. I això dependrà del valor que es doni a l’objecte perdut. Si és valuós, el procés serà més complicat i dur.

Durant el primer temps es donen fenòmens de despersonalització on el subjecte se sent fora del seu cos, amb pèrdua de consciència i de control sobre la vida. És com si el que succeeix no li passés a la pròpia persona sinó a un altre, a un tercer. I té la sensació que el que passa al seu voltant no té res a veure amb ell mateix. La percepció d’irrealitat pot produir la idea de que el viscut és un malson o una pel·lícula.

La persona s’haurà d’adaptar a la nova situació i, moltes vegades, haurà d’aprendre a viure de nou sota una nova realitat marcada pels canvis físics i psíquics derivats. S’haurà d’adaptar a la nova situació imprevista i sobtada que ha esdevingut. Això dintre del marc d’una sensació de commoció que trigarà a desaparèixer, a l’espera de poder pair i acceptar l’actual estat. L’experiència traumàtica queda impregnada en la subjectivitat de la persona. Pot aparèixer la sensació de sentir-se tractat injustament per la vida. Una mateixa situació produeix depressió permanent en un subjecte i en un altre el temps li permet adaptar-se i seguir vivint.

Evidentment, moltes vegades ajudarà el recolzament de familiars i amics, però també el suport d’un professional de la psicologia. Sobretot en els casos que la persona es senti sobrepassada per les emocions desbordades i els pensaments negatius. També si no té recursos suficients per afrontar la nova realitat que el supera. Sovint apareixen records intrusius, flashbacks o malsons que fan reviure el que va passar. Apareixen conductes evitatives de situacions o llocs que rememoren l’esdeveniment traumàtic. També es dona aïllament a casa. Si aquests fets no s’aborden, la situació pot esdevenir crònica i allargar-se tota la vida, independentment del temps que hagi passat. El trauma es coagula i la situació es perllonga. La persona pot viure una sensació permanent de perill imminent o de desesperança, confrontada davant de la fragilitat de la vida.

“El dol és un procés, no un estat”.

Anne Grant.

TRACTAMENT

L’esquema corporal és un element fonamental en el desenvolupament i permet la diferenciació entre els subjectes, aconseguint una identitat pròpia de la persona i la consciència corporal. El subjecte té una representació mental del seu cos que és l’esquema corporal. El Jo és, abans que tot, un Jo corporal. Per tant, qualsevol esdeveniment que ataqui al cos, com és la pèrdua corporal, implica un atac directe contra el Jo. És una situació difícil d’acceptar que causa gran malestar. Aquella part del cos es converteix en aliena, estranya i fora de l’esquema corporal de la persona. És un objecte rebutjat, dolent i odiat.

Amb el temps la persona tindrà que acceptar que aquella part del cos ja no està o no té la funció que tenia. Implica metabolitzar la pèrdua. Aquesta és la realitat. Aquesta situació aboca a la persona a la pèrdua d’una part valuosa del cos i, per extensió, a la futura pèrdua total del seu cos, és a dir, a la mort. És com una mort parcial sobtada. D’aquí les sensacions de perill imminent, de fragilitat davant de la vida.

Per tant, el valor terapèutic de la paraula ajudarà a articular el que passa davant d’un professional que escolta i ajuda a elaborar el dol. El treball serà retirar la libido bolcada en aquell objecte perdut ideal, i la reinversió d’aquesta libido en un altre objecte. Un s’ha de donar permís per descobrir els sentiments que viuen dintre d’ell sense negar-los, sense emmascar-los, sense recrear-se, sense censurar-los… Passant moments difícils, durs, intensos…

El temps ajudarà a poder fer alguna elaboració del cantó de la restauració amb tot això. Acceptar la pèrdua, restablir el sentit de la vida, tornar a gaudir de l’existència i seguir vivint. Si no es fa el procés de dol, aquest és solidificarà, es coagularà i impregnarà a la persona per sempre.

Per tant, si la cosa va bé, el sobrevivent haurà de fer un treball per donar un nou sentit al seu món. Paral·lelament haurà de fer una rehabilitació corporal per recuperar al màxim la funcionalitat del seu cos o adaptar-se a nous elements que l’ajudaran: una pròtesi en una persona amputada, un bastó en un subjecte amb ceguesa, una cadira de rodes en una persona paraplègica… Potser també apareixerà algun tipus de dolor crònic que haurà de ser tractat.

Tot això en mig de mil gestions burocràtiques per tal d’aconseguir baixes laborals, incapacitats laborals, tràmits de discapacitats, ajudes… que en el millor dels casos ajudaran a elaborar la realitat i la situació. Però a l’hora crearan dificultats per reprendre la vida.

“El que encobreix el seu dolor no troba remei per a ell”.

Proverbi turc.

Si el dol no es realitza de manera adequada passaran situacions com que la persona busqui un culpable fora, desenvolupant una ideació paranoide. Altres vegades, el culpable pot ser la mateixa persona entrant en autoretrets i autoinculpacions. És a dir, en pensar que ell és el responsable del que ha succeït. Altres poden negar la realitat, no podent assumir ni acceptar la pèrdua bloquejant el dol. El que els passa és vergonyós, no es pot mostrar i poden acabar tancats a casa fora de la mirada dels que l’envolten. En altres casos, la fixació està sobre la part del cos que manca o no té la seva funció. La culpa recau sobre aquesta part del cos. Pot arribar a haver autolesions sobre ella de manera que empitjori la recuperació física. En persones que ja se sentien fracassades poden bolcar sobre aquesta situació tota la raó de no haver aconseguit els seus somnis a la vida. Altres sentiran els ulls de tothom bolcats en aquella part, mostrant autoreferencialitat.

En resum, el dol no es podrà resoldre si la persona no és capaç de canalitzar psíquicament la situació, si nega la realitat, si es mostra lleugerament exaltada consolant a tots els que l’envolten com una fugida psíquica… El que és més traumàtic és que la situació ha sigut imprevista, inesperada i desperta l’angoixa de desaparèixer, deixant a la persona a cel obert confrontada a la mort sense protecció. És una ferida narcisista difícil de cicatritzar.

REFLEXIONS

Totes les persones al llarg de la vida patim dols de diferent magnitud per pèrdua de feines, de parelles, d’essers estimats, de la joventut, de la fecunditat, de les forces… Per això, la importància dels rituals vinculats a les pèrdues. Per exemple, en el cas de mort d’un esser estimat fer la vetlla, el funeral i l’enterrament. Cada cop més, en les societats més modernes, es dona menys temps a aquests actes i molts cops es salten parts d’aquest procés, dificultant el procés de dol. Les persones no es prenen temps per recuperar-se d’aquestes situacions. Tothom s’ha de donar temps per recuperar l’equilibri i el benestar, temps per iniciar la cura de les ferides. I en l’actualitat, es dona per superades les pèrdues ràpidament. Tampoc la societat ho permet. No hi ha baixes laborals massa llargues. De seguida es donen altes per seguir com si no hagués passat res. No hi ha espai al lament, esperant la recuperació ràpida, situació que allarga els dols en la majoria dels casos. S’espera que la persona no doni mostres públiques del dol i que aquest es quedi en l’àmbit privat, personal i íntim.

La demanda d’immediatesa en aquesta societat, fa que a les persones els hi costi entendre que aquest procés és lent. Implica donar-se el temps necessari per curar les ferides físiques i psíquiques, per recuperar-se en tots els sentits. Tancar un dol d’aquest tipus suposa l’acceptació que l’estat actual és diferent de l’estat anterior al trauma físic. I aquest procés no és lineal, tindrà els seus daltabaixos. La persona s’haurà d’adaptar a la nova realitat. Si no es pot superar la situació pot aparèixer la depressió. Per això, és important poder parlar amb un professional. Amb ell és pot parlar qualsevol cosa… per més vergonyosa, forta o terrorífica que sigui. Estan acostumats a escoltar el patiment humà. A vegades, en aquesta societat on la paraula està infravalorada, les persones pensen que posar en paraules els pensaments foscos instal·lats és pitjor, és remoure. Però seguir recreant el trauma físic i com va passar és una manera molt pitjor de reviure la situació. Com no s’està en diàleg amb l’altre ni simbolitzant a través del llenguatge s’està davant de l’abisme de la desesperació, de la depressió i de l’angoixa. L’inici del procés de posar en paraules pot ser difícil i esgotador, però sempre ajudarà a alleugerir la càrrega de la situació i a parlar de temes que un no parla amb la família o els amics per no preocupar-los.

En aquesta societat, on les persones no volen tenir límits en la seva llibertat, un esdeveniment així no és ben acceptat perquè implica un trencament del projecte vital, de les esperances i desitjos que aquella persona tenia. La recuperació implica centrar el focus en altres objectius que siguin satisfactoris i dignes per aquella persona. És inventar un nou futur marcat per la nova realitat d’un, amb noves oportunitats vàlides per aquesta persona. És com diu el dit: “ quan es tanca una porta, s’obre una finestra”.

Potser les pèrdues sobtades i no esperables són les més difícils de digerir. Dintre d’aquestes està la pèrdua corporal. Aquesta implica l’inici d’una nova etapa a la vida. Suposa superar el desconcert del no reconèixer el propi cos, quan aquest és identitat i amb el que es té un vincle íntim. Es poder sentir-lo de nou com allò amable i segur, poder habitar-lo i no sentir-lo com aliè. Implica renéixer en un “nou cos” que és una reconstrucció de l’antic. Implica dolor físic i dolor psíquic. És reinventar la relació d’un mateix amb aquella part del seu cos.

En una altra línia, els Grups d’Ajuda Mútua són un recolzament. Ajuden a reconèixer emocions, a parlar del que ha succeït i a no sentir-se sol en aquesta situació. El recolzament d’aquesta “microsocietat”, que és el grup de parells, ajudarà a connectar amb d’altres que aporten coneixement per l’experiència i que potser estan més avançats en el dol o l’han superat, situació que dona esperança sobre el futur.

Aquesta nova fase de recuperació física i psíquica implica tenir temps per descobrir noves habilitats no explorades. Aquestes persones passen setmanes, mesos o anys sense treballar. Així que descobrir noves capacitats ajudarà a organitzar el temps i, inclús, podrà ser un embrió de una nova dedicació laboral si aquell subjecte no pot tornar a fer de nou la mateixa feina que feia. En l’extrem de la recuperació podem tenir exemples com els atletes paralímpics, que poden ser esportistes d’elit tot i les limitacions físiques.

Acabaré amb una vinyeta clínica. Tracta d’un persona que és amputada d’una cama. Passa per moltes dificultats per poder cicatritzar la ferida quirúrgica, pas necessari per poder utilitzar una pròtesi i aixecar-se de la cadira de rodes. En el procés necessita d’ajuda psicològica, però actualment ha recuperat l’estabilitat i treballa de manera voluntària per una associació que presideix i que lluita pels drets de persones amputades.

Aquesta persona és un clar exemple de que un es pot créixer davant les adversitats. Tot i tenir més dificultats en la recuperació física actualment té una vida plena.

Acabo amb el desig que les persones superin els dols i puguin saber que hi ha un futur més enllà d’aquest moment tan catastròfic. És una qüestió de poder posar paraules als pensaments més foscos i seguir endavant.

“La pèrdua ens ensenya millor el valor de les coses”.

Arthur Schopenhauer.