"EUTANÀSIA. EL DRET A MORIR EN SALUT MENTAL"

24 febr. “EUTANÀSIA. EL DRET A MORIR EN SALUT MENTAL”

Posted at 15:30h in Articles professionals, Publicacions by CFPMaresme

l.gomez@cfpmaresme.org

LES DADES

Amb la Llei Orgànica 3/2021 del 24 de març 2021 es va començar el camí per tal de regular l’eutanàsia a Espanya i a Catalunya. La LORE, com es diu aquesta llei, permetia per primer cop poder accedir en el nostre entorn a l’eutanàsia, a l’anomenada PRAM (prestació d’ajuda per morir).

Segons el Canal de Salut de la Generalitat de Catalunya, cito textualment:

Poden sol·licitar la prestació aquelles persones majors d’edat amb nacionalitat espanyola (o residència legal o que comptin amb un certificat d’empadronament superior als 12 mesos) que pateixin una malaltia “greu i incurable” o bé un “patiment greu, crònic i impossibilitant” que provoqui un “patiment físic o psíquic intolerable”.

A més, s’han de complir els requisits següents:

Disposar per escrit de la informació referent al procés mèdic, inclosa la possibilitat de cures pal·liatives.
Formular dues sol·licituds per escrit, de manera voluntària i amb una separació de 15 dies naturals entre elles.
Patir una malaltia greu i incurable en els termes que recull la Llei.
Prestar consentiment informat previ, el qual s’ha d’incloure a la història clínica del pacient.

Així es dona accés a persones amb diagnòstic en salut mental a poder sol·licitar aquesta ajuda.

Es considera que les persones tenen uns drets fonamentals que es relacionen amb la integritat física, amb la llibertat, amb la dignitat i amb exercir la pròpia voluntat. Per tant, des del punt de vista de la Bioètica, aquí s’engloba també el dret a morir dignament.

Des del juny de 2021, quan va entrar en vigor la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia, s’han realitzat 361 prestacions. Catalunya és, amb diferència, la Comunitat Autònoma que més expedients ha tramitat de tota Espanya.

Segons dades de 2023, a Catalunya, de les sis peticions que es van fer de persones amb únicament patiment psíquic, només es van aprovar tres. Aquell any, a Euskadi, la comissió no va aprovar cap de les tres peticions que es van presentar. A tota Espanya, es van sol·licitar 727 peticions per motius físics i psíquics i es van acceptar 323 d’aquestes.

Al 2024, més del 50% de les sol·licituds no tiren endavant. Del total de 358 sol·licituds es van aprovar 189 a Catalunya, suposant un 0,21% de les defuncions. Especialment es descarta les que tenen a veure amb persones només amb problemes de salut mental. Només un 5% eren peticions per trastorn mental i de les 17 propostes només 2 persones va rebre l’ajuda, és a dir, el 1% del total.

Des de juny 2021 fins finals del 2024 es van realitzar més de 2.400 peticions, amb 929 processos finalitzats i 426 prestacions efectives. Al voltant de 308 persones han mort esperant la resolució i 114 casos s’han denegat per no complir amb els requisits.

A Europa hi ha països que han despenalitzat l’eutanàsia, alguns de llarga tradició com Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. Cap d’ells exclou els trastorns de salut mental. El que sí és veritat és que recullen a les seves lleis majors garanties per a avaluar aquests casos.

Altres països on és una pràctica legal són Suïssa, Canadà, Colòmbia, Nova Zelanda i alguns estats dels EE.UU. i d’Austràlia.

A Catalunya va començar a integrar-se en el nostre model sanitari la Planificació de Decisions Anticipades (PDA) a partir del 2014, arrel del Pla de Salut 2011-2015. En ella una persona expressa els seus valors, desitjos i preferències respecte a l’atenció que voldria rebre davant una situació complexa o de malaltia greu, en circumstàncies en què no estigui en condicions de decidir.

La PDA no s’ha de confondre amb altres iniciatives com el Document de Voluntats Anticipades (DVA). En aquest es pot fer constar la voluntat de rebre l’eutanàsia. Aquesta voluntat tindrà el valor de sol·licitud quan es compleixen els requisits establerts per la Llei. Caldrà una persona representant designada pel subjecte i que coneix la seva voluntat. Aquest farà d’interlocutor amb el metge quan la persona ja no estigui capacitada per prendre decisions mèdiques.

Existeixen associacions que estan a favor de l’eutanàsia. Es dediquen a defensar els drets i el compliment de la llei, a denunciar irregularitats, a demanar millores i a assessorar a les persones sobre el tema. A Espanya i Amèrica Llatina, la principal associació és Derecho a Morir Dignamente (DMD). A nivell europeu, a Suïssa està Dignitas. Aquesta última ofereix, a més, ajuda al que anomenen suïcidi acompanyat a pacients moribunds.

LA CONTROVÈRSIA

Hi ha diferents motius que fan que les persones amb diagnòstic en salut mental no siguin acceptades quan demanen eutanàsia.

Per una banda, un diagnòstic en salut mental no porta directament a la mort. Això sí que és evident en persones amb un diagnòstic físic sense possibilitat de supervivència en el futur. La majoria de pacients que demanen eutanàsia són pacients oncològics en fases avançades de la malaltia.

Per una altra banda, les persones que treballen en salut mental no estan formades per acompanyar a l’eutanàsia. Sinó per allunyar al pacient de les seves idees de mort o de suïcidi. En aquest cas, també existeix l’objecció de consciència dels professionals.

Sovint no queden clars els límits entre els símptomes que acompanyen a aquests diagnòstics i la petició del pacient. En aquestes persones estan presents les idees de mort, la desesperança, la manca de desig… això implica una diferència respecte a casos de persones amb diagnòstic de mort propera en el temps.

També es considera que 15 dies és poc temps de latència entre la primera sol·licitud d’eutanàsia i la segona. Així no es pot valorar fàcilment si el motiu per demanar-la és derivat dels símptomes aguts del trastorn mental o a una certesa clara de no voler seguir vivint. Si la persona està al pic d’explosió del seu trastorn mental, no és el moment per a decidir. El diagnòstic mental ha de ser de llarga evolució, havent provat diferents tractaments sense resultats, amb poc marge de milloria, amb recaigudes, amb gran patiment del pacient i de l’entorn. És central pensar que l’eutanàsia no deu ser una alternativa al suïcidi. Tot i això, en aquests pacients hi ha resistència als tractaments, cursos crònics o gran necessitat de recolzaments.

Està clar que seria bo que aquesta persona estigui en possessió d’un document de voluntats o decisions anticipades. Això ajudaria a veure si hi ha una continuïtat en la seva decisió. A Benelux aquet document s’accepta pel procés d’eutanàsia.

Es valora important que el metge que acompanya al pacient en el seu procés de recuperació no sigui qui decideix sobre l’eutanàsia. Aquest últim professional ha de ser algú imparcial i format per prendre aquestes decisions. Ha de formar part d’un grup que prengui aquesta resolució. S’ha de fer una avaluació amb molts especialistes i durant temps. Des de Catalunya, la Comissió de Garantia i Avaluació, abans de la LORE, ja tenia peticions d’eutanàsia per patiment únicament mental. Per això va elaborar un document amb criteris d’ajuda als professionals que devien valorar-les.

No podem perdre de vista que entre les persones amb trastorns mentals hi ha qui es troba en una situació de desigualtat respecte a la població general. Es dona pitjors condicions respecte a l’esperança de vida, a l’estat de la salut física, a l’accés a l’habitatge, a la feina, a l’atenció sanitària especialitzada, a les relacions socials, a una economia sanejada… En resum, pitjor qualitat de vida en un context d’estigma social que no ajuda. És important garantir que aquestes carències no contribueixen al desig de morir.

REFLEXIONS

La realitat és que la llei de l’eutanàsia sembla que va ser creada per resoldre les sol·licituds de persones amb malalties físiques terminals o degeneratives. D’aquí que hi hagi tanta controvèrsia respecte a la seva aplicació en el món de la salut mental.

En els últims temps hi ha hagut casos mediàtics ens el que ha quedat clara la controvèrsia. Els advocats que defensen que no es porti a terme eutanàsia en aquests casos sostenen que aquestes persones no tenen ni llibertat ni capacitat per decidir pel trastorn que pateixen. La llei diu que la persona ha d’estar en ple ús de les seves facultats. En aquest punt es basen els arguments per revocar eutanàsies acceptades i tirades endavant.

Per un professional format des de l’inici per donar consignes del cantó de la vida i en contra de la mort, resulta dificultós prendre aquest tipus de decisions. Està entrenat per a evitar suïcidis, per acompanyar a viure. És molt reduccionista dir sí o no. Sorprèn l’asèpsia de parlar de prestacions en el cas de l’eutanàsia, com si fossin serveis sense tenir en compte la profunditat i la gravetat del que s’està parlant: viure o morir.

Des del meu punt de vista, estem en un moment on s’imposen els tractaments biomèdics amb unitats de depressió resistent, tractaments amb esketamina, amb electro estimulació profunda cerebral, amb teràpia electroconvulsiva… L’esketamina és un derivat de la droga ketamina. L’electro estimulació profunda cerebral consisteix en fer perforacions en el crani per posar elèctrodes amb uns cables que van d’una pila, posada com si fos un marcapassos, fins a zones profundes del cervell. La teràpia electroconvulsiva són els famosos electroxocs. Aquests tractaments són força agressius. Crec profundament en el poder de la paraula, de la psicoteràpia, de la presència del professional i del vincle. Penso que si una psicoteràpia no funciona s’hauria d’intentar amb altres professionals i/o amb més temps d’atenció tant en freqüència com en llargada del tractament.

S’ha de veure el cas a cas de manera molt exhaustiva. Prendre el temps necessari per diferenciar el desig d’eutanàsia del desig de suïcidi. Discriminar el desig de morir que ha portat a sol·licitar eutanàsia dels símptomes propis del trastorn (idea de mort, desig de morir, suïcidi, culpabilitat, desesperança…).

S’ha de poder reconèixer que són situacions complexes, en què és difícil tenir-ho clar. A vegades són situacions transitòries, amb fluctuacions, reversibles… Sempre hi ha un potencial de recuperació i moltes situacions que semblaven cròniques es poden arribar a resoldre. Per tant, els professionals s’han de prendre temps per resoldre aquestes sol·licituds i confiar en el poder de la paraula, més enllà de tractaments únicament biològics.

Per un tractament des de l’escolta profunda, sense acudir a la immediatesa i les presses dels temps actuals.