Jocs Florals CFP. Candidatures narrativa breu

Jocs Florals CFP. Candidatures narrativa breu

“Conversación entre tres Ángeles”, Maria Galopa

Homenaje al Sr. Carlos Román. Cómico.

Estaban tres ángeles en el cielo y uno dijo, deberíamos esconder a Dios en la estrella más lejana. No, dijo el otro ángel, porque el hombre es capaz de construir una máquina e ir a la estrella más lejana y matar a Dios.

El segundo Ángel dijo, deberíamos esconder a Dios en el fondo del mar. No, le contestó el otro Ángel porque, el hombre es capaz de construir una máquina ir al fondo del mar y matar a Dios.

Finalmente el tercer Ángel con voz de niño dijo; deberíamos esconder a Dios en el corazón del hombre.

Ah, ah! Exclamaron, ¿y qué pasaría si el hombre encontrara a Dios en su corazón? Y el Ángel con voz de niño dijo: Si el hombre encuentra a Dios en su corazón, encontrará el amor. Y lo más importante, podrá compartir ese amor con el resto de los demás hombres.

 

“Un pedido de miedo”, Javier Sánchez Lara

Hacia un día con muchas nubes, parecía que iba a llover en cualquier momento. Denis con su moto se dirigía hacia la dirección del pedido. Una vez llego se bajó de la moto y cogió el

pedido, llamó al segundo piso, respondió la voz de un hombre que parecía cabreado. Le abrió y subió unas escaleras hasta el primer piso el cual no era, resoplo un poco y subió más escaleras hasta el segundo piso. Allí un hombre bastante grande y ancho le esperaba.

—Llegas media hora tarde.—Dijo con cara seria.

—Lo siento, es que había mucho tráfico.

Denis le dio el pedido al hombre y este cerró la puerta con fuerza.

Después de un rato se dirigió a la siguiente dirección para dar el próximo pedido. Se bajó de la moto y llamó al primer piso, no contestaba nadie. Denis se extrañó un poco. Insistió llamando otra vez. Una voz de mujer decía cosas inteligibles.

—Soy el repartidor, ¿me puede abrir? —Dijo Denis con voz miedosa.

Le abrieron la puerta, subió unas escaleras de madera que chirriaban mucho. Ya en el primer piso la puerta estaba medio abierta, entro despacio y la puerta se cerró de golpe.

Un olor a vómito inundaba el lugar. No le gustó ese olor para nada, intentó abrir la puerta pero no se abría. Unos pasos se oyeron, Denis se giró. Una lengua se alargaba y cogió el pedido y se lo llevó. No se podía parar de oír como algo o alguien engullía la comida. Los pasos se acercaron mucho más. Denis miraba para todos lados, y entonces la vió, una chica desnuda de unos dieciocho años. Los ojos completamente en blanco, una sonrisa malévola, unos senos bastante abultados, un cuerpo algo delgado y un trasero que no siendo gigante era bastante grande.

Denis pegó la espalda en la puerta de entrada. Estaba muerto de miedo, la chica se acercaba cada vez más. Las uñas pintadas de negro de la chica empezaron a crecer.

Denis no sabía para dónde dirigirse pero se agachó y se deslizo por debajo de la chica y antes de que pudiera hacer nada la chica le propinó un zarpazo dejándole arañazos en la espalda muy sangrientos. Denis gritó de dolor, y casi llega al llanto. La chica se agachó poniendo sus senos en la espalda de Denis, y saco su lengua lamiendo su cuello. La textura de la lengua era áspera a más no poder.

Denis empuja hacia atrás a la chica, y sale corriendo hasta llegar a un salón. La chica lo persigue riéndose, Denis coge una silla de madera que tenía al lado y se la estampo a la chica. Esta queda con la cabeza hacia atrás. Se queda quieta unos segundos. Coge su propia cabeza y se la pone bien haciendo un crujido muy desgarrador. Las uñas de la chica crecen todavía mas y este último zarpazo fue hacia las piernas. Cayó al suelo. La chica iba a por el cuándo de golpe un policía disparó desde la entrada reventando la cabeza de la chica, el policía cogió a Denis y lo llevó al hospital, no entendía nada de lo que había pasado solo quería curarse de sus heridas y volver a su rutina habitual.

 

“La rosa roja de abril”, Viruelas

La Rosa de Abril, es tan hermosa como su propio olor, ¡¡¡¡ya que es la flor que mejor olor da!!!! Que olor, el que penetra en todo mi corazón. Está toda rodeada de espinas alrededor.

¡¡Rosa!! ¡¡¡¡La más hermosa de mi jardín !!!! Eres tan preciada como un Rubí.

Ensangrientas corazones partidos, en dos, que cuando regalan la rosa, la regalan con mucho Amor. Eres la Rosa más querida, por toda clase de abejas, pues van de flor en flor buscando tu aroma y tus pétalos. Al coger la abeja de tus pétalos, tu belleza se reproduce mejor.

¡¡¡¡¡Y con estas palabras que definen un poco a la más preciada ROSA ROJA DE ABRIL!!!!!

 

“In memoriam”, Scarlett Talbot Hatings

Mai vaig pensar que l’última vegada que la veuria seria en el seu funeral, havia promès que jo m’aniria abans que ella. A les seves mans portava un gran ram de roses vermelles, els seus dits començaven a veure’s d’un color lilós i, tot i encara així, seguia tenint al seu rostre dibuixat un somriure com si no hagués realment mort sinó només estigués dormint plàcidament.

Ella era la Rosalda Cambó, la meva millor amiga des de primer de secundària. Tenia els cabells d’or, rinxolats, uns ulls grans del color del mar i una pell pàl·lida i suau com la coixinera del seu llit, estil victorià del color de la magrana. Els anys van anar passant i cada cop vam guanyar més confiança fins al punt de sentir-nos família. Estàvem igual de bojes però érem a la vegada intel·ligents i prudents. Vam tenir algun daltabaix de tant en tant però encara així vam saber acceptar les nostres parts de culpa i deixar de costat el nostre ego per no fer-nos ombra l’una a l’altra.

Sempre somreia, encara que els moments fossin difícils, encara que la vida la fes caure, encara que les seves expectatives mai es complissin, sempre va mantenir un somriure a la cara. La seva empatia no tenia límits, intentava fer cada dia del món un món millor, encara que només fos ajudar al noi de la fila del davant en un exercici de matemàtiques o aguantar la porta a una senyora amb la compra, ella, feia la seva bona obra del dia. Era un sol per a mi, m’escalfava el meu cor fred. Jo era seriosa i distant, amb ansietat constant i amb els nervis disparats. Ella em donava grans consells i estava allí per mi quan més la necessitava, amb ella sabia que el futur no era motiu de preocupació. No la consideraria la meva meitat, més bé, la llum de la sortida en un túnel obscur, el foc de l’espelma encesa a la tauleta de nit o el raig de sol que brilla en un dia ennuvolat.

Vivia en una casa d’estil victorià a les afores de la ciutat. La seva entrada era majestuosa, els cirerers t’acompanyaven pel camí fins arribar a la casa. Espais oberts, finestres amples, sofàs de vellut, taules baixes de fusta, miralls amb marcs decorats i llums extravagants vivien en harmonia a la propietat dels Cambó. Un jardí amb camp de tir amb arc integrat era a uns metres del recinte. Espais verds, els oriols cantant en ple matí, les margarides recobrint el descampat amagat enmig de la roureda gegantina. Cantar al camp amb ella, sense preocupar-nos si algú ens escoltava, córrer amb els peus descalços tocant la terra recent mullada per la tempesta de la nit passada i pujar-te als arbres més alts per veure la muntanya nevada. Emportar-me la guitarra de la mare per tocar cançons de folk a la vora del riu i veure la pluja d’estrelles a l’agost. Anar a la cabana abandonada del caçador i passar hores pintant i llegint llibres vora l’estufa de llenya. No podia imaginar en aquell moment com tot això acabaria tant ràpid, una part de mi esperava que mai ho fes.

Quan em van donar la notícia de la tragèdia era a casa tocant el piano, el Clair de Lune de Debussy. La senyora Cambó tenia la veu trencada, podia escoltar les seves emocions través el telèfon. El meu cor a poc a poc es va començar a fer més gran, com si fos un globus que estès atrapat al meu pit i volgués obrir-lo per sortir. Només hi havia un lloc al que volgués estar en aquell moment, al camp de les margarides. Vaig posar-me el vestit blanc que tant li agradava a ella veure-me’l posat, vaig muntar a la meva vespa i després de donar les meves condolences als senyors, vaig dirigir-me al descampat. Allà seguien, totes en fila, movent-se al ritme del vent. Vaig estirar-me i vaig mirar al cel clar, encara em costava respirar bé, era com si m’ennuegués amb el meu propi oxigen. Em semblava molt irònic, buscant durant tota la vida el significat d’aquesta i aquí estava, estirada envoltada de margarides esperant que tot fos una simulació i que la Rosalda estigués al meu costat. No m’ho podia creure encara, notava com si una part de mi s’hagués anat amb ella.

Van passar els dies i el seu funeral va arribar, va venir força gent, el noi de les matemàtiques, la professora que teníem a 4t, les seves amigues d’hockey… La foto que havien elegit pel memorial era d’ella feia unes setmanes, anava amb una americana de quadres, una faldilla i una diadema a conjunt, amb una camisa blanca a sota. Em vaig quedar mirant la fotografia, el seu rostre, com més temps el mirava més semblava que m’anés a dir alguna cosa. Era de nit, i després de passejar-me per la platja, vaig arribar a casa.

A l’obrir la porta vaig adonar-me que sobre la taula hi havia un gran ram de roses vermelles com les que portava la Rosalda al funeral. Estaven posades al meu gerro que, abandonat, esperava trobar una utilitat. Vaig apropar-me lentament com si algú m’estigués vigilant i hagués de ser molt curosa. Hi havia un sobre rosa davant d’elles i, manuscrit, hi era el meu nom. A l’obrir-lo, vaig trobar la carta: “ Eren roses vermelles les del meu funeral perquè de margarida ja et tinc a tu. In memoriam de la nostra gran història, del nostre final feliç, de la nostra visió de futur, de la nostra cabana al bosc…In memoriam de la nostra vida juntes.”

 

“El mundo bonito”, Juan Pedro

Un día de hace unos años, volaba yo en mis viajes, por tierras extranjeras.

Recuerdo querer haber tenido experiencias de escritor y me resultaba muy reconfortante acordarme de mi casa y no hacia ni un mes que faltaba y ya la echaba tanto de menos, que no podía más que escribir cartas a mi madre, familia y amigos.

El viaje de vuelta, puesto que la vida da tantas vueltas. Volver a casa y tener el trabajo y cotizado en años de moverme como si fuera un viajante más.

Por fin estoy en casa y me alegro de mis beneficios como persona.

El mundo bonito me ha gustado donde quiera que fuera, y como siempre la verdad sorprende de una manera asombrosa como si yo volviera a esa naturaleza de un mundo bonito con una naturaleza tan esplendorosa que me conmueve.

Yo iría al fin del mundo para hacer siempre una especie de recuerdo y llegar al mundo de mi familia y amigos.

Para ver que este mundo sorprende entre comillas, puesto que detrás de cada tarde hay una noche y así hasta el nuevo día lleno de vida, esa vida tan bonita.

 

“Àries i aquari”, Ramon Pilar

Jo soc Àries i m’haig de torna Aquari, per tornar-te aquari haig que renéixer i llavors els aquaris es poden tele transportar si són bipolars i si abans han estat àries.

Soc l’enviat d’ Àries però també soc fan d’Aquari. El complicat és com ser el messies d’àries i com renéixer aquari. No caldran astronautes, pot ser que calguin genomes per renéixer trets de la constel·lació d’àries, per fer renéixer els aquaris. Jo tinc que ser el primer en tele transportar-me doncs perquè per tele transportar-me es té que tenir el poder celestial que jo ja us el aniré donant.

Per tele transportar-me em tinc que fer amic dels que són fans d’aquari com en Joan,en Marià i no pervertir les dones que són fans d’aquari, el millor que puc fer és enamorar-me d’un aquari però sense perversió. O sigui jo em tinc que fer amic d’aquaris i buscar-me una novia que sigui aquari sense pervertir-la com la Marta.

El món està format per terra i per aigua. Em voldria tele transportar perquè vull aconseguir que els aquaris sentin admiració per mi. Les coses més importants d’aquest personatge és que admirin que es pot tele transportar. La Marta m’agrada molt perquè és aquari i està molt bona. És molt divertida i molt enrotllada, la vaig conèixer al mar nedant i després a la muntanya esquiant. Feia un dia de sol, molt de sol, i els seus ulls eren de color robí, des del principi em van captivar, aleshores em va dir: carai quina sorpresa. Amb un somriure va desaparèixer perquè ella, com que era aquari, es podia tele transportar a dalt de tot. Jo podia aprendre a tele transportar-te d’una manera eloqüent. Ens agrada tenir una bona raça, ens agrada respirar bones companyies.

Aquell dia, que havia començat amb tant de sol, de cop es va tornar negre i vam viure un gran perill tots dos: va ser el perill de la independència, de la independència d’àries, el que ho fa perillós és que el cel es torni roig i ploguin gotes de sal i de sucre.

Els aquaris pateixen aquesta contradicció, sal, sucre, no ho poden suportar, i com que la Marta era aquari ningú dels àries se la prenia amb respecte. Però ella tenia el poder celestial d’aquari i nosaltres també estàvem en perill. És que no podríem mai fer-nos un petó? Us explicaré com ens vam poder fer un petó: Enmig de tot aquest embolic hi havia un dimoni capaç de destruir-ho tot. Vaig lluitar contra ell amb una espasa i vaig guanyar. El dimoni es va tornar pluja però no de sal ni de sucre sinó de aigua perquè era aquari. No ens importava mullar-nos, no ens importava mullar-nos perquè volíem sang liquada amb Jalea Real perquè és la medicina que ho cura tot.

I jo vaig ser Àries i Aquari alhora i la Marta va ser aquari i àries alhora perquè ens vàrem confabular.

Ens vam fer el petó més directe i més romàntic del món.

 

Tú”, Purple Rain

Apareciste en mi vida cuando yo tenía el corazón totalmente cerrado. Cuando no quería amar a nadie. Estaba herida, no quería sentir, hacía cuatro años que tomé la decisión de convertir mi corazón en hielo y hacerme una coraza a mi alrededor. Y sin pedir permiso pasaste a mi lado y me dijiste “hola”, yo te dije “hola”, y a medida que te alejabas mi mente te decía “hola, hola, hola, hola…”.

En ese momento sabía que serías importante para mí. Me pregunté quién eras, si te volvería a ver, aunque dentro de mi corazón había algo que me decía que sí, pero siempre me podía equivocar… Lo que sentí fue que eras diferente, y que algo hiciste en mí en ese instante.

A la semana siguiente supe que te iba a ver más de lo que había imaginado. No sabía nada de ti, de tu persona, de tu vida, pero a medida que te iba conociendo, tu esencia me iba llenando cada vez más, y el aspecto físico pasó a un segundo plano. Tus valores, tu integridad, esa mirada limpia, tu voz, tu sonrisa ridículamente sexy, la forma que tienes de ver y enfrentarte a la vida, tu vitalidad, tu lucha por ser feliz, tu madurez, tu inmadurez, esa franqueza que siempre llevas contigo, cuando reconoces tus errores o cuando estás de mal humor y aflojas porque ves que hay personas que están peor que tú… Todo eso que te define ha hecho que me enamore de ti.

Cuando supe de los obstáculos infranqueables que nos separaban fue como una caída demoledora al suelo donde la grava me esperaba para sollarme la carne desnuda.

Decidí sin tiempo reprimir todos mis sentimientos, algo que creo que es asqueroso, no poder demostrar lo que sientes a la persona a la que amas. Además, haciendo eso, también he reprimido mi esencia como persona, mi carácter, no hablaba contigo con libertad, mi comportamiento era casi robótico, pero decidí que no tenía opción, por temor a que te enteraras de mis sentimientos.

Y así he estado mucho tiempo. Pensando que si te guardas algo dentro de ti, se muere, pero no se muere. Te mata. Y la vida es muy corta para estar matándonos. Sin darte cuenta enfermas, mental y físicamente, crees que puedes con ello, pero no es así. Y todo por no ser sinceros, por no decirle a la persona que amas que la amas, sea cual sea la respuesta.

Hace poco he sufrido una pérdida tremenda de alguien a quien considero una hija, y es muy duro pasar este duelo tan inmenso. Me siento vacía y como si me hubieran arrancado la mitad de mi cuerpo. Pero me está enseñando muchas cosas, de las personas, de la vida, y estoy reflexionando un montón. Por ejemplo, que la mayoría de las personas no lucha por lo que quiere de verdad, muchas se interesan por tonterías, como lo material, el poder, o estar todo el día con el móvil y aislarse de los demás, y la mayoría del tiempo perdemos nuestra vida en cosas que no valen la pena y dejamos perder el tiempo, que es lo más valioso. Que nos enfadamos por absurdeces muchas veces, otras no mostramos todo el cariño que desearíamos por X motivos y eso se queda dentro… O no vemos soluciones a problemas por miedo a afrontar la realidad y nos quedamos estancados ahí por esos miedos y no les plantamos cara. Yo tenía que ser sincera conmigo misma, y escuchar de tus labios que no sentías nada por mí. Yo lo sabía, pero escucharlo, aunque me hiciera daño, era necesario. Lo que no imaginaba era que me haría tanto daño…

Tenía los miedos normales… ¿Te alejarías de mí? ¿Me tratarías diferente? Pues no. En realidad sin esperármelo he sido yo la que ha hecho todo eso… ¿Por qué? Pienso que porque estoy en el momento más vulnerable y he hecho algo inimaginable para mí. Nunca pensé que te confesaría mis sentimientos.

Los primeros días me sentí más aliviada pero sinceramente después no creí que tuviera que masticar, procesar y digerir tantísimo. Esas palabras que me dijiste se me clavaron en mi corazón como un puñal que cada vez llega más al centro.

Quisiera aclarar algo de vital importancia, y es que no puedes obligar a nadie a que sienta algo por ti, ni mucho menos a que te quiera. No te frenes en expresar tus sentimientos si así lo necesitas pero, no tienes ningún derecho a exigir ni presionar a esa persona, recuerda que la quieres, aunque no tendrías ni que recordarlo… Tienes que estar preparado/a para lo que sea. Y yo ya sabía su respuesta.

Cuando te veo siento amor, dolor, miedo, … No puedo explicar todo lo que me haces sentir con palabras. La inmensidad se queda corta, y hay todo tipo de sentimientos encontrados.

Me siento culpable por haberme enamorado de la persona equivocada pero, esto no se controla, ocurre, sin más. Y también me siento muy mal si hago algo que te haga sentir incómodo… A la vez estoy agradecida de que seas feliz, porque tu felicidad es muy importante para mí. Pero me destroza sentirme tan mierda, una mota de polvo para ti. Pero si pudieras abrir mi corazón con un cuchillo, invadiría todo el Universo.

El amor y los sentimientos son tan complicados… ¿Nunca habéis pensado qué pocas probabilidades hay de que dos personas se enamoren el uno del otro? Como amor verdadero creo que pocas. Y que eso ocurra, de verdad que esas personas son infinitamente afortunadas.

El amor mueve el mundo. Ni el dinero, ni el poder, ni la fama, ni las guerras. Es el amor.

Espero poder comprender que nunca podremos estar juntos, pero no sé cómo dejar de quererte. ¿Cómo dejas de querer a alguien que empezaste a querer sin querer?

Sólo quiero dormir para no pensar. Para no llorar. Para no estar.

 

“SALVADOR PUIG ANTICH ( 1948-1974 )- 40 anys després”, Esther Faja

Va morir, sen’t l’últim del franquisme, en deixar la vida, en el garrot vil (2/5/1974) . LLavors ” la purria”, eren els matreixos d’ara, pero diferent collar

Dichos FRANQUISME!!!

En Salvador tenia 25 anys, era lluitador portava el moviment MIL (lliberació pollítica armada); també li deien el metge.

Tambe a Tarragona, moría igual un llibertari alemany. Ningú va demanar el seu cos, es deia Heinz Cheiz.

En Salvador estava a la 2na galeria número 443.

El 1/3/74, aquella nit avisan el seu advocat Oriol Arau (un deis advocats que tenia) li comuniquen que el seu client li queden 12 hores de vida. Un altre advocat era Magda Oranich.

El jutge no va tenir ….  i l’advocat li va dir en Salvador; el que havia passat. I ell s’ho va pensar de seguida.

Més tard, abans de l’execusió, es va saber que va rebre una palllissa i li van trencar la mandíbula.

Les hores prèvies a l’assasinat van ser molt dures per les tres germanes, i pels tres advocats. Esperaven que algú els ajudes, per salvar l’execusió.

Tot succeí, el van agafar de cap de turc, perquè 15 dies abans, ETA es va carregar Carrero Blanco. En Salvador, no en tenia la culpa (paguen justos per pecadors).

El jutge Nemesio Alvarez va manipular el sumari, perque la condemna fou sentencia firma. El Tribunal d’Estrasburg, no va fer cas als advocats.

Altres informacions:

-Les seves germanes varen lluitar fins al final.La Montserrat, la lmma i la Marsona. Hores d, ara encara lluiten

-Mai, se li va fer cap sumaríssim

-Els fets on va passar, en aquell portal és molt confos Aixo va passar en el carrer Consell de Cent

-Quan el Salvador veu el garrot va dir:” quina putada” (quinze voltes lli van donar)

-Els botxins van venir de Madrid, cobraven entre 8.000 ptes i 1 0.000ptes

La maleta del garrot era nova de trinca.

-El dia 2/3/2014 es van fer els 40 anys

-Lluis Llach, li dedica la cançó : 1 si canto trist

-La Model es va tancar

I el lloc, on arribaven els paquet, és alla on van matar en Salvador Hi ha una marca a terra

 

OBSERVACIONS:

Aquest imprés el vaig fer el 3/4/2018 Es quan vaig sortir d’un túnel molt fosc a la meva vida

Ara 2022 decideixo treure’I, ja que estic molt millor, i el porto aqui

El que m ha ensenyat en Salvador, és que sempre em de lluitar pels nostres ideals, i em de mirar endavant

1 sobretot no perdre LA LLIBERTAT a qualsevol lloc, indret o estat i també la PAU