10 des. “Ajustant la mirada” per Carla Budó, Educadora Social especialitzada en Salut Mental del CFP Maresme
“Ajustant la mirada” pretén reflexionar sobre la relació entre la salut mental i la vida social de les persones i com d’enllaçats es troben aquests dos conceptes en l’imaginari de les persones que conviuen amb una problemàtica de salut mental.
Resulta d’un estudi de camp i les reflexions que se’n deriven. Concretament, d’una enquesta anònima a persones usuàries de recursos de salut mental i de les sessions de debat realitzades als dos Serveis de Rehabilitació de l’entitat.
Us exposem les reflexions més rellevants extretes d’aquest estudi:
La pastilla com a panacea
La relació assistencial sovint es centra en l’adherència a un tractament farmacològic i, si es té sort, en la vinculació a un recurs de la Xarxa de Salut Mental. El pacient té poca autonomia en el seu propi tractament i en la relació assistencial i queda relegat a una posició d’objecte que es nodreix únicament dels sabers tècnics que aporten els professionals. Això te efectes devastadors en les persones que pateixen una problemàtica de salut mental doncs aquesta atenció “fa forat” en la seva pròpia percepció.
Segur que la medicació és important, en cap moment es pretén desautoritza-la, però és la única solució possible a la problemàtica derivada de tenir un trastorn mental? La gran majoria dels informants coincidien en la importància de tenir espais on expressar-se. Reconeixien la utilitat de la medicació però eren conscients que, per si sola, era insuficient. D’aquí deduïm la importància de tenir algú amb qui recolzar-se.
Entre murs. Excessiva institucionalització de les persones usuàries dels recursos
En la reforma psiquiàtrica es va aconseguir acabar amb el confinament dels malalts mentals en els manicomis però aquest sembla haver-se desplaçat cap a la cartera de serveis destinats a atendre’ls.
Cal establir més diàleg i menys protocols. La vida fa un gir radical a partir del moment en que arriba el diagnòstic, però ha de ser així?
És revelador veure com a molt més del 50% dels enquestats no se’ls va informar de com canviaria la seva vida després del diagnòstic. Això deixa palesa la necessitat d’humanitzar les pràctiques en Salut Mental i descentralitzar-les dels sabers tècnics hegemònics. El professional ha de mantenir-se amb humanitat i ètica. Les persones valorem més la sinceritat i la proximitat, que els coneixements intel·lectuals.
Activar la mirada social
Per a molts dels informants l’assistència al recurs és l’única rutina diària que implica el manteniment del lligam social. Això ens indica que moltes persones a més de patir un trastorn, pateixen de soledat.
I, en algunes, la soledat és l’eix vertebrador de la dimensió subjectiva del seu patiment. Quan se’ls va preguntar què era el més important en les seves vides, tothom va mencionar les persones que s’estimen. Per tant, l’estabilitat personal prové del sosteniment que els altres representen per a un mateix, cosa que posa en evidència que la qualitat de vida va lligada als vincles socials que tens i a la qualitat d’aquests.
Quan entra en joc un problema de salut mental, s’inicien també les dificultats en l’àmbit social. Es posen en joc fonts de patiment com l’estigma o l’exclusió social. És revelador veure com, en la majoria dels casos, l’aflicció no emergeix com una conseqüència pròpia del trastorn, sinó que s’esdevé en les interaccions socials i en com aquestes afecten al individu.
Observant la opinió del col·lectiu queda palesa la necessitat de tenir present tot el que expressen perquè d’això se’n desprèn la dimensió subjectiva, en aquest cas, de la malaltia mental. Sabem què els preocupa i què els dona qualitat de vida. Per tant, no és descabellat organitzar els serveis en base a això, posant a primera línia la narrativa subjectiva envers el patiment, per tal de generar no només salut sinó un coneixement propi del col·lectiu que articuli la mirada i les pràctiques entorn la salut mental.
Aquest estudi reflecteix que la salut va més enllà del pla físic. Requereix l’abordatge d’altres demandes que tenim desateses com ara la possibilitat de ser concebuts des d’un altre lloc/identitat lligada a la condició de pacients o malalts o la demanda narrativa envers el patiment, el que “el món fa amb ells” i no tant el que “ells fan al món”. Fer això significa treballar per un canvi de paradigma centrat en la creació de xarxes alternatives de recursos que tinguin en compte la vivència subjectiva de les persones.
Podeu llegir l’article complert al següent enllaç.