14 abr. El repte d’atendre els transtorns psicòtics incipients
Per Sílvia Angurell, Psicòloga col·legiada núm. 22931 i coordinadora del Programa d’Atenció Específica als Trastorns Psicòtics Incipients (PAE_TPI) al SRC Burriac.
Els trastorns psicòtics tenen una gran rellevància social i de salut pública. Actualment hi ha consens internacional sobre la importància de tractar, com més aviat millor, aquests trastorns i amb això incidir sobre la seva evolució, buscant no només la resposta al tractament farmacològic sinó la recuperació funcional i la qualitat de vida de les persones que els pateixen.
La primera crisi
Generalment els trastorns psicòtics s’inicien en un període de la vida on s’han d’afrontar tasques i processos maduratius decisius en les diferents dimensions de desenvolupament: biològic, psicològic, social i vocacional (Kessler y cols, 2007). És en aquest període on els joves es troben amb una sèrie de tasques evolutives bàsiques que els permetran fer la transició des de l’adolescència fins els primers anys de l’edat adulta. Són aspectes com la construcció de la identitat, la consolidació del grup d’iguals, el consum de tòxics com a ritual d’integració i d’oci, l’autoafirmació respecte la família d’origen, la iniciació en el món laboral i/o l’ especialització en l’àmbit acadèmic i el desenvolupament de la intimitat emocional i sexual.
El primer episodi psicòtic, l’ingrés psiquiàtric i el lent procés de recuperació posterior, suposen una ruptura en aquesta transició, amb el risc de situar els joves en una posició de desavantatge laboral, acadèmic, social i de dependència familiar.
Per això, l’aparició d’un primer episodi psicòtic és quelcom especialment complicat i estressant, tant per la persona que ho pateix com per la seva família, i pot comprometre el potencial desenvolupament del o la jove, que ha d’integrar la realitat de la psicosi en una identitat que encara estava en fase de construcció. És molt difícil encaixar una etiqueta tan carregada de connotacions negatives a la imatge d’un/a mateix/a.
La família sovint desconeix la malaltia, associada normalment a estereotips poc favorables, i no té eines per gestionar aquesta nova realitat. Apareixen molts dubtes sobre el camí a seguir i sobre el futur del seus fills i les seves filles, els sentiments de culpa i la por a les recaigudes, adoptant moltes vegades una actitud de sobreprotecció que resulta contraproduent.
L’atenció des dels SRC
Superada la fase aguda de la malaltia i després de l’estabilització de la crisis psicòtica, el o la jove entra en el que es coneix com a fase de recuperació. És en aquesta etapa quan la vulnerabilitat i la probabilitat de recaiguda és més elevada ( al voltant del 80%). És aquí on es fa essencial garantir una atenció que inclogui com a elements centrals factors psicològics, socials i comunitaris. El Servei de Rehabilitació Comunitària, com a dispositiu inserit a la comunitat i de fàcil accessibilitat, pot oferir una atenció no estigmatitzant i propera que ajudi a garantir aquesta continuïtat assistencial crucial per afavorir la recuperació dels i les joves.
Però no podem menysprear les dades: les taxes de recaiguda en el primer any després d’un episodi psicòtic són del 60% entre els joves que no prenen tractament farmacològic i fins un 40% prenent tractament. Sovint ens trobem davant nois i noies que han fet molts ingressos els dos últims anys, que no tenen consciència de malaltia, és a dir, neguen allò que els passa i abandonen el tractament farmacològic i el seguiment en els dispositius de salut mental, que continuen consumint tòxics i, moltes vegades, amb una realitat complexa associada a nivell psicosocial.
L’èmfasi del programa Trastorns Psicòtics Incipients des del SRC es centra en el suport a la recuperació funcional. En un primer moment, el treball fonamental amb els i les joves derivats al programa és consolidar el vincle. Serà a partir d’aquí quan es pugui començar un treball terapèutic i d’acompanyament en el seu recorregut vital. Es tracta d’un treball d’escolta i acceptació, mostrant comprensió vers el patiment derivat dels símptomes i evitant la confrontació amb el seu món delirant. Molts joves arriben amb les idees poc clares, no entenen què els ha passat ni perquè i no saben què volen ni poden fer amb la seva vida. Podem donar-nos per satisfets/es si accedeixen a ser acompanyats/des per l’equip professional en tot aquest recorregut tan personal i ple de decisions difícils.
És convenient, i també complex, que entenguin la necessitat d’un suport psicoterapèutic en tot aquest procés, que pot ser individual i/o col·lectiu. Amb els i les iguals, un pot explorar la seva visió de les coses i contrastar-la amb la realitat de les altres persones; compartir experiències diverses i comuns disminueix l’aïllament d’un mateix i combat l’ autoestigma. Seria bo arribar a la consolidació d’un grup on els joves més veterans actuessin com a “models” pels incorporats recentment per tal de treballar una primitiva consciència de malaltia, la necessitat de fer canvis per trobar-se millor i l’adherència necessària per al seguiment posterior.
Som conscients que es tracta d’ un camí lent i ple de dificultats però, a la vegada, motivador si tenim en compte que aquests joves tenen per endavant tot un futur ple d’oportunitats que resoldre de manera satisfactòria.