"ESCOLTADORS DE VEUS. CURACIÓ DES DEL DIÀLEG"

28 febr. “ESCOLTADORS DE VEUS. CURACIÓ DES DEL DIÀLEG”

Posted at 10:40h in Articles professionals by CFPMaresme

Per Laura Gómez Quijada, psicòloga sanitària col·legiada núm. 22965 amb orientació psicoanalítica. Cap del Servei de Rehabilitació Comunitària (SRC) Burriac de Premià de Mar, del Centre Formació i Prevenció, des del seu inici al 2002. Més de 25 anys d’experiència en l’atenció a persones que pateixen Trastorns Mentals Severs (TMS)
l.gomez@cfpmaresme.org

“Escoltar veus és una papallona, la qual és el símbol de la transformació, comença com una petita eruga i es transforma en una papallona meravellosa”. Olga Runciman de “Intervoice”. 7è congrés Hearing Voices Alcalá de Henares (2015).

El psiquiatre Marius Romme, a Holanda, va decidir provar una nova intervenció en una pacient, la Patsy Hage, que responia molt malament a la medicació psiquiàtrica. Va posar en contacte a aquesta pacient amb un altre que també sentia veus. En veure que hi havia certs beneficis, el 1987 va buscar a d’altres fent una crida a la televisió holandesa. El resultat va ser descobrir persones que havien sentit veus sempre, però que no havien estat en contacte amb cap tipus de tractament psiquiàtric ni psicològic i havien aconseguit tenir recursos propis per poder ser funcionals i tenir una vida normalitzada. El psiquiatre Marius Romme, la periodista científica Sandra Escher i l’escoltadora de veus Patsy Hage van crear la primera seu de l’HVN (Hearing Voices Movement) amb els primers Grups d’Escoltadors de Veus. Sorgeixen les primeres associacions, la Foundation Resonance, a Holanda, i l’Hearing Voices Network, al Regne Unit. El col·lectiu va començar a estendre’s de manera constant i actualment està present a més de 35 països.

El 1997 se celebra a Maastrich una trobada d’Escoltadors de Veus i professionals de la salut mental per promoure l’estudi d’aquests fenòmens. Aquí sorgeix una organització mundial, Intervoice, amb l’objectiu d’investigar i fomentar aquesta via.

Els Grups d’Escoltadors de Veus són grups d’autoajuda on es parla de les experiències al·lucinatòries viscudes sense tabús, buscant estratègies per afrontar el patiment que produeixen. També promouen altres maneres de tractament del fenomen que no siguin les clàssiques farmacològiques.

Es tracta de conviure amb les veus que un escolta, buscant estratègies en comú amb altres persones en la mateixa situació, intentant contextualitzar els motius pels quals van aparèixer. Intenten aprendre a respondre de manera adequada a les veus. L’objectiu és apoderar a les persones que pateixen aquests fenòmens i eliminar l’estigma. L’HVN és, en essència, un col·lectiu de lluita pels drets dels Escoltadors de Veus.

Els GAM (Grups d’Ajuda Mútua) d’Escoltadors de Veus defensen molts cops una perspectiva antipsiquiàtrica, lluiten contra la patologització i la psiquiatrització d’aquestes realitats que s’acostumen a tractar des de la perspectiva biomèdica. Una investigació realitzada en 2018 va calcular que el 9,6% de les persones adultes de la població general escolta veus. Tan sols entre una tercera i una cinquena part d’aquestes han demanat ajuda a professionals. Per tant, està clar que hi ha persones que poden tenir un funcionament normalitzat sentint veus, sense fàrmacs ni atenció professional.

Els integrants dels grups poden anar amb la freqüència que necessitin i, en qualsevol moment pot afegir-se una nova persona demanant l’entrada. Si hi ha professionals, només són de suport i facilitadors. Molts grups són coordinats per persones expertes per l’experiència, és a dir, per persones que també senten veus. És molt important la sensació d’esperança que donen aquests grups.

Marius Romme i Sandra Escher consideren que posar al centre les veus és perdre de vista les situacions que van desencadenar-les. Tot i això, accepten que per la persona, les veus són reals, les escolten tot i que altres no ho puguin fer. Els dos autors han seguit la seva recerca que han transmès en llibres, articles…

L’any 2015, a Alcalá de Henares es va celebrar el 7è Congrés Internacional d’Hearing Voices. Poc després es crea a Madrid el grup Flipas GAM. És a finals del 2019 quan la Federació Veus tira endavant el primer grup d’Escoltadors de Veus a Catalunya dintre de la Xarxa Pública de Salut Mental, amb professionals facilitadors, a Girona i Mollet.

REFLEXIONS

Les persones que senten veus diuen que, a vegades, aquestes són agradables, però en general és més aviat tot el contrari. Això provoca por, ansietat, inseguretat, aïllament… En general, totes les persones que tenen aquestes experiències intenten, d’alguna manera, trobar un sentit al que succeeix i recorren un camí per poder estar més tranquil·les amb aquest fenomen. En aquest recorregut, poden ajudar molt els professionals que acompanyem, però també espais amb altres persones que pateixen del mateix. D’aquí sorgeixen els grups d’ajuda mútua, espai on una persona que sent veus pot entendre que no és l’únic. A més, poden ser llocs on intercanviar recursos per poder afrontar aquestes situacions. Allà es pot sentir segur i serà respectat amb la seva singularitat. Perquè al final, si un pot entendre el que li passa, la vivència ja no és tan traumàtica i pot relacionar-se d’una altra manera amb les veus. En el diàleg amb els altres es pot pensar el patiment psíquic des de la mateixa experiència o des de l’experiència entre iguals. Es pot anar en el camí de trobar la manera de poder viure amb les veus amb qualitat de vida.

Les al·lucinacions sovint són enteses com a experiències errònies, com un mal funcionament del cervell, com un desequilibri químic… Si es pensa així, llavors l’única manera d’erradicar el problema és compensar-lo amb fàrmacs. La major part de les vegades, aquests no aconsegueixen fer desaparèixer les veus i, a sobre, aparèixer un munt de problemes metabòlics pels efectes secundaris dels psicofàrmacs. Segons estudis, els antipsicòtics no poden reduir les al·lucinacions en una quarta part de les persones que els prenen i, en altra gran part de les persones no les redueixen del tot. També hi ha un percentatge alt de persones que escolten veus i mai han sigut ateses a un servei de salut mental i, per tant, no han estat tractades. A Hearing Voices proposen trobar eines per combatre aquestes manifestacions.

La idea que es planteja des d’aquest paradigma és intentar veure la relació entre la història de vida de la persona i les veus. L’objectiu seria seguir el Model de la Recuperació a partir del diàleg i no de la farmacologia. Per tant, es fa una reinterpretació del fenomen d’Escolta de Veus.

A la Psiquiatria Biologicista no es veu el sentit de les veus, no se’ls hi dóna importància i gairebé no s’escolta a la persona. Es cronifica la presa de medicació i apareixen efectes secundaris que poden reduir l’esperança de vida en uns 10 anys. La cuirassa de la medicació no permet moviments per millorar i aporta passivitat i desvitalització. A part que, a més temps de prendre-la es dona més possibilitat de dependència, de tolerància i més risc de crisi si es retira. Per tant, la presa de medicació hauria de ser puntual i no allargar-se en el temps durant tota la vida de la persona.

“En apoderar-se d’aquesta experiència i establir una relació amb les veus en comptes de rebutjar-les, és possible ser un vencedor en lloc d’una víctima i donar forma a la vida novament”. Ron Coleman

Es tracta de donar recursos a la persona per poder lidiar amb les seves veus, en lloc de tapar-les amb psicofàrmacs. Sobretot perquè si s’erradiquen les veus no es pot interpretar ni elaborar el motiu pel que han aparegut. Es tracta de treballar amb les veus, no contra elles. Descobrir com aquestes interaccionen amb els esdeveniments que han passat o passen en l’actualitat de la vida de la persona, reflectint traumes i conflictes no resolts. S’ha de contextualitzar l’experiència per poder entendre perquè succeeix. Les veus haurien de ser validades com a mitjà per a buscar un significat. Amb les veus la persona tracta de dir-se alguna cosa, encara que no siguin d’una manera habitualment acceptada. S’ha d’intentar reduir l’angoixa que les veus desperten i aprendre a viure amb elles. Es tracta d’intentar entendre el sentit d’aquestes veus, els motius pels que apareixen en certs moments i en altres no. I per això, s’ha de respectar les creences de les persones que pateixen aquestes experiències. Si només pensem en orígens biològics i fisiològics de les veus no permetem la historització i la subjectivitat de la persona, quedant pendents només d’una etiqueta diagnòstica. Així podem entrar en l’apoderament, en que la persona pugui agafar poder de decisió en la seva vida i no quedat enganxat a un diagnòstic pessimista i poc esperançador (això és per tota la vida, prendràs medicació per sempre, aniràs a pitjor…).

Aquestes persones es mereixen ser escoltades, respectades i animades a trobar el sentit de tot plegat. Perquè fins i tot la bogeria més absoluta té un sentit que s’ha de desvetllar. Les veus tenen un significat que es pot descobrir en el context de la història del subjecte i dels seus traumes i conflictes. En el diàleg, aquest, de manera activa, pot trobar la interpretació. Per això, s’ha de trencar amb els rols de “pacient receptor passiu” i de “clínic expert dominant”. Les persones que pateixen tenen el saber en el seu interior sobre el que els succeeix. Han de poder parlar amb tranquil·litat i ser escoltats sense por a perdre la llibertat amb un ingrés, a ser sobremedicat, a ser censurat…

En el nostre servei, i des de fa més de 20 anys, es treballa en aquesta línia i hem obtingut molt bons resultats treballant amb els pacients, investigant amb ells el sentit de les seves veus. Amb el temps, aquest treball d’anar teixint la seva història i connectat els “fils” que han quedat sense lligar produeix uns efectes curadors. Sempre des del respecte i la confiança perquè sense això res seria possible.