29 set. “Intentem que puguin viure sols, amb la màxima autonomia i qualitat, el màxim temps possible: aquesta és la nostra feina”
Perfil: La Fani forma part de l’equip del Programa de Suport a l’Autonomia a la Pròpia Llar (PSALL), un servei destinat a millorar l’autonomia de persones que conviuen amb una problemàtica de salut mental des del propi domicili. Ja fa deu anys que treballa al CFP.
El Programa de Suport a l’Autonomia a la Pròpia Llar
Ens podries explicar en què ajudeu a les persones que acompanyeu des del seu domicili?
És un suport a l’autonomia a la pròpia llar, però és pròpia llar i comunitari. Comunitari en el sentit de que és a tots els àmbits de la vida. Per exemple, en l’economia domèstica (Portar les comptes, saber que un rebut vindrà tal dia i que ha de tenir els diners…), l’alimentació, la neteja de la llar, l’higiene personal, també els hàbits saludables…És integral. Intentem que puguin viure sols, amb la màxima autonomia i qualitat, el màxim temps possible: aquesta és la nostra feina.
És tot al final, no?
Sí…És tot. A alguns usuaris jo vaig i dic: “Vinga va…Per dimecres has de tenir fet el menjador”, a uns altres potser els hi dic d’apuntar-se a algunes activitats o fer esport. Amb algun me’n vaig a caminar per la muntanya, a jugar a ping-pong…Saps? Perquè abans de començar amb més gent han d’agafar l’hàbit i perquè ho puguin fer, primer ho fem junts. És que hi ha un món, totes les persones no són iguals, depèn de la persona i el que li costi mantenir el dia a dia.
També entrem en els vincles socials i en que coneguin els recursos que hi ha a la comunitat. Intentem fer les mil maneres possibles perquè pugin arribar a final de mes, que tinguin diners per menjar i que aquell menjar sigui el més saludable possible.
I els ingressos d’on els hi venen? D’ajudes?
Depèn. Del que han treballat, de jubilacions, de pensions contributives, no contributives…Hi ha de tot.
Clar…Cada persona, una història, no?
Sí, i també depèn de la família que han tingut, per exemple. Si la família ha treballat perquè aquesta persona pugui ser autònoma o bé una família que tot el contrari. Hi ha famílies que, amb tota la bona voluntat a vegades, cronifiquen més a la persona perquè si tu creixes amb un “No pots, no pots, no pots” al final dius: “Jo no puc”.
Jo tinc usuaris que els he acompanyat alguna vegada al metge, els hi fan preguntes i em miren a mi perquè jo contesti i jo els hi dic: “Contesta tu! Et pregunten a tu”. Sempre han tingut altres veus parlant per ells.
Em pots explicar algunes anècdotes de la teva feina?
A mi la meva feina m’agrada moltíssim. Quan tot va bé m’ho passo bomba! També perquè tinc aquest tipus de caràcter, que dic, vinga va què toca fer? Vinga va, que poso la cançó! I vinga va, comencem…I obrim finestres, i no sé què…I està molt guai, però en èpoques complicades quan una persona no es troba bé doncs…
Per exemple, un dia vaig entrar a casa d’un usuari i vaig veure que no estava com sempre. Amb els anys aprens, i el primer que vaig fer va ser mirar a les escombraries i hi havia un piló de blísters i em va dir: “No…Que m’he pres…” Llavors has de trucar l’ambulància, la família…I veure què ha passat i s’activa el protocol de suïcidi. Llavors penses: “Si no hagués arribat, què hagués passat?”.
Un altre dia vaig entrar a un domicili i l’home estava al sofà i no em parlava. El vaig intentar posar de peu i vaig veure que tenia tot el costat esquerre del cos com caigut i que no podia parlar. Portava 24 hores així, estava sol, només havia obert la porta perquè si jo hi anava pogués entrar, havia tingut un ictus. També alguna vegada he estat a l’hospital acompanyant perquè ningú de la família pot anar-hi. Són situacions complicades.
Ostres, és difícil no implicar-te, no?
A veure…Tots els professionals del PSALL ens hem d’implicar fins a un punt perquè si ens impliquem molt també deixem de fer bé la nostra feina, eh! Has de pensar una mica en tot, la persona atesa també necessita sentir la humanitat de que estàs allà però també has de poder fer les coses correctament perquè és el millor per ella. Bueno i el Covid ha estat…
Ara ja no pregunto per temes de Covid però crec que en el vostre cas és importantíssim.
El Covid ha estat una època molt complicada, jo crec que per tots els que no hem deixat de treballar. Però ens trobem en el mateix…Entres a casa dels usuaris.
Aquella situació va ser…Tothom estava vivint allò, també els professionals ho vivíem en carns pròpies, no? Recordo que quan arribàvem a casa necessitàvem tornar a agafar forces.
Clar…Vosaltres potser vau ser l’únic contacte per ells durant mesos, no?
Bueno… Això de les videotrucades estava molt bé però qui no ho tenia estava totalment aïllat. T’en recordes que em va tocar una tablet per Nadal?
Sí…
Jo el que vaig fer va ser deixar-la a usuaris perquè poguessin anar mantenint el contacte amb familiars. Jo crec que ens va tocar a tots una miqueta el Covid i vam intentar passar-ho de la millor manera possible.
Atendre a persones que conviuen amb una problemàtica de salut mental
Què diries a algú que, per primera vegada, comença a atendre a persones que conviuen amb una problemàtica de salut mental?
El primer que diem als nous companys quan comencem és: “És casa seva. I la millor manera d’entrar és que la persona sàpiga que tu respectes casa seva”. És molt diferent que un usuari vagi al recurs que el recurs vagi a casa seva.
Tu no pots entrar a casa d’un altre donant consells. Han de veure que tu respectes el seu espai i que comencin ells a dir: I com podria jo millorar això? O tu què creus que tal? I cada vegada que hi ha alguna cosa diem: “Ei! Això és casa teva. Jo estic aquí per donar-te un cop de mà i per ajudar-te a que tu puguis viure amb qualitat a casa teva el màxim de temps”. És el mínim.
Per exemple, el tema de la neteja és un tema molt ampli. Potser tu tens la casa impecable però hi ha moltes maneres de fer les coses. Ha d’estar tot bé, higienitzat, però si aquesta persona no li agrada tenir una cosa a un lloc…És casa seva.
Com explicaries les primeres visites que feu?
Sempre que tenim un usuari nou intentem que xerrin, els primers dies doncs no ser molt invasius en com han de fer les coses…etc. També procurem fer el Pla d’Atenció Personalitzada (PAP) amb els usuaris. El PAP és on es marquen els objectius, fent-ho junts, s’adonen que estem allà per fer coses i coneixen bé les tasques del PSALL. Definim quines coses es podrien millorar i com fer-ho.
Com valores la visibilització que s’està fent de la salut mental els darrers anys?
Molt necessària. Qui no coneix a algú que ha patit o que està patint, saps? Jo és el que sempre dic: Si la gent anés més a teràpia el món seria un lloc millor. Amb això vull dir que hi ha gent que si s’hagués tractat més de jove i ho hagués viscut amb total normalitat, hagués estat millor. És una realitat i, de tant tapar, hi ha moltes coses. Si de jove tens moltes situacions que no saps com gestionar, dius em falten eines i te les donen…Ostres…El món seria molt millor.