04 març La ràdio per mi és… Compromís, una manera d’expressar-nos, un somni de joventut….I més!
Perfil: En Manel , l’Edgar i la Isabel són locutors/es del programa de ràdio Pati Interior del SRC Maresme. S’emet per Mataró Ràdio. El dia 13 de febrer ha estat el Dia Mundial de la Ràdio i volem dedicar aquesta entrevista als equips dels programes de ràdio del CFP: Pati Interior i Bricura, del SRC Burriac.
L’EXPERIÈNCIA A LA RÀDIO
Per començar, us volia preguntar què significa per vosaltres la ràdio.
Manel: per nosaltres significa fer una activitat junts, venir aquí, també significa compromís, currar-nos un programa cada mes. Llavors, és també un treball en equip perquè tot i que cadascú porta la seva part, moltes vegades nosaltres també aportem el nostre punt de vista.
Isabel: la ràdio és una manera d’expressar-nos, que no queda a casa i que ens agradaria que escoltés molta gent, i a més és molt més divertit que pensar-ho tu sola.
Edgar: jo també vull afegir que jo vaig aprenent coses que desconeixia i que és també per mi un somni de la joventut parlar per ràdio.
Per ràdio concretament o poder explicar…
Edgar: als mitjans en general.
Manel: en el meu cas una mica també. A l’escola on jo anava feien cada trimestre un programa de ràdio i a mi m’agradava participar, i des de llavors.
Edgar:jo por escènica no tinc. A veure sí que soc vergonyós i no m’agrada equivocar-me, però no em fa por que em senti qualsevol, al contrari, m’alegra. Donar informació a gent que aprengui també com estic aprenent jo, em posa content.
Us agradaria estudiar alguna cosa relacionada amb Comunicació?
Manel: jo he estudiat un Cicle Formatiu d’Atenció a persones en situació de dependència. Ja estic treballant. No té res a veure amb això també m’agrada molt.
Edgar: a mi m’agradaria posar música que també es pot fer en un programa de ràdio. Però no he estudiat encara.
Com és la preparació i la realització de programes de Pati Interior.
Edgar: preparem el programa durant tres setmanes i gravem la quarta de cada mes.
Manel: anem al TecnoCampus, a la ràdio, i com que ja ho tenim tot preparat, fem un cafè i parlem.
Isabel: la Sílvia (L’educadora referent) fa el guió de tot el que hem parlat i després ho acabem d’arrodonir, donem opinions, noves idees. Comencem a parlar, però si ens decantem per un altre tema que no està preparat tampoc passa res, hi ha flexibilitat. Cada tema va precedit per una cançó que triem nosaltres, això ho fa el Pere, el noi de la producció. També compta els temps , molt important.
Edgar: tenim cinc minuts per presentar el tema i cinc minuts per comentar-lo.
Isabel: al programa hi poden haver intervencions que poden ser en directe o gravades i pot haver-hi maneres de portar més gent encara que no hi sigui.
Si haguéssiu d’animar a algú a participar a Pati Interior. Què li diríeu?
Manel: el que he dit abans, que aporta compromís, també una estona de lleure. Nosaltres venim aquí, a part de fer una feina, també ens ho passem molt bé!
Edgar: a mi m’omple un tros de la meva vida. Personalment, vull anar omplint la meva vida de coses divertides i de coses que m’ensenyin.
Isabel: tu vas viure l’època del casset? Quan te’l compraves era verge, no hi havia res. Llavors anaves gravant a la ràdio i la cinta ja no era neta sinó que era una cinta negra, però si tu l’omplies podies estar 60 o 90 minuts contenta, fent altres coses, però escoltant allò i en definitiva la ràdio és això.
És una feina perquè ens compromet a aixecar-nos, a dutxar-nos, a venir. Hi ha moments en què. Me’n vaig per derroteros que no toca. Llavors vinc aquí i m’ho passo bé, ara un fa una broma, ara escric, ara quan estem allà fem el cafetó i ja comença la ràdio.
Edgar: i sortim de la soledat.
SALUT MENTAL I ESPORT
Edgar, jugues a l’equip de futbol de l’Hospital de Mataró i també has tractat temes d’esport a la ràdio. Per això m’agradaria preguntar-te per la relació entre l’esport i la salut mental.
Ens vols explicar una mica en què consisteix l’equip de l’hospital?
Edgar: és un equip adaptat. Això vol dir que tots els que hi anem tenim o hem tingut un problema de salut mental. Què vol dir? Com surt la gent del carrer o de la mala vida? Doncs fent algun esport. I va bé perquè, a banda de sortir de la mala vida, et poses en forma. Clar… L’entrenador de seguida nota si t’estàs esforçant o no, si t’ho estàs prenent en serio o no i de seguida et pot dir: “Si continues per aquest camí, no podràs venir”. Tu saps que si te’n vas de l’equip, empitjoraràs. És una activitat que per mi és vital perquè em veuria en un estat lamentable.
Aquest equip que tenim del 2018 al 2023 va ser futbol cinc. Ara ja és la tercera temporada que fem futbol set. Què canvia? Canvia que enlloc de amb bambes és amb botes de tacos, és amb gespa artificial. Nosaltres entrenem a Cirera al descobert, jo m’hi trobo mol més a gust que quan és cobert. Entrenem de 4 a 6 de la tarda, hi toca el sol, estàs allà a l’aire lliure i respires perfectament.
Esteu a alguna lliga?
Edgar: Sí, estem en lligues. L’any passat vam estar a una lliga només de setembre a desembre i no eren equips adaptats i anaven molt forts. Tenien un nivell molt alt i en Jaume, l’entrenador, va veure que ens podíem fer mal de veritat i va decidir sortir d’aquesta lliga. A les lligues que tenim ara, no són tan dures.
Són de futbol adaptat tots els equips?
No, sí alguns no. Sí que és una lliga adaptada, però hi ha futbolistes que ja han superat el problema de salut mental. Això vol dir que estan a un equip adaptat, però que aquesta persona ja no té la malaltia. La meitat de la lliga ja no els tenen, l’altra meitat com jo és per tota la vida, però mentre prenem bé el medicament i tot això podem fer vida quasi normal.
Que important l’esport eh!
Edgar: després també fa un mes que estic apuntat a fer ping-pong. És divertit i estimula el sentit de la velocitat i com reacciones amb un o dos segons. I també faig natació al Club Natació Mataró. Té accés a la platja i això és genial. En 30 segons estàs a dintre el mar si vols… És perfecte.
Què creus que t’aporta l’esport?
Orgull. Estic orgullós dels companys que tinc. Sempre em treuen dels problemes. Hi ha molt bona gent, hi ha coses dolentes a la vida, però també n’hi ha de bones i una d’elles són les persones.
JOVES I SALUT MENTAL
Manel, ets una persona jove i ara mateix estem treballant molt per visibilitzar la realitat que moltes persones joves conviuen amb salut mental i animar-les que demanin ajuda quan calgui.
Què diries a algú que t’explica que viu amb molt de malestar i que pot ser que convisqui amb una problemàtica de salut mental?
Manel: evidentment si està malament necessita algú a qui explicar. Jo d’entrada li diria que si m’ho vol explicar a mi i el puc ajudar, encantat de la vida! I segon, si veig que la cosa potser va a pitjor intentaria acompanyar-lo. Això diria que és el més important, perquè si no sabem què passa no podem intentar arreglar-ho. Si sabem què passa podem tirar per un costat o altre segons què sigui.
Creus que les persones joves encara tenen estigma cap a conviure amb una problemàtica de salut mental?
Manel: Per la meva experiència diria que no tant com abans, perquè ara en lloc de dir: “El rarito” , normalment el que s’intenta fer és acollir-los a l’entorn. Jo, per exemple, vaig estar fent pràctiques a una escola. Hi havia una nena que no estava al nivell dels seus companys, i els companys que tenien cinc anys, estaven per ella tota l’estona.
Celebro que tinguis aquesta opinió. Feina se n’es fa i molta, però encara queda molt…
Manel: la feina que s’ha fet jo diria que és positiva. És gent que necessita ajuda, però tots necessitem ajuda. Potser en necessiten més. I si necessiten més ajuda se’ls hi ha de poder donar. Això jo penso que és una de les coses que haurien de canviar.
A nivell administració? Donar més recursos?
Manel: sí. Més recursos…Jo el que vaig veure que l’escola estava molt amañada en aquest sentit, no podien fer més per falta de recursos. O per exemple a l’hospital, no es normal que vagis a fer-te el seguiment de la teva diversitat funcional i que l’hagis de fer cada sis mesos. Tu pots anar fent cas del que et van dient però tu no saps d’aquí sis mesos com estaràs. Potser tens una recaiguda super heavy, no ho sabem. Per tant, jo diria que, sobretot aquí a les escoles i als hospitals.
SALUT MENTAL, ESTIGMA I PRIMERA PERSONA
Isa, formes part del grup en primera persona del CFP i has estat agent de suport d’ajuda mútua a l’entitat. Ens podries explicar en què consisteixen ambdues coses i quina ha estat la teva experiència?
Isa: Ser agent d’ajuda mútua és una cosa nova aquí, però antiga a molts països d’Europa que van per davant de nosaltres. La idea és crear una unió entre l’usuari i el professional perquè potser a vegades l’usuari no es veu reflectit per la conversa o diàleg que fa el professional perquè el professional no ha tingut aquest patiment, ho tracta com una malaltia. Llavors, quan fas aquesta formació d’ajuda mútua estàs amb un peu a cada satèl·lit i és la manera d’unir, del fet que s’entenguin millor.
I la subcomissió de treball En primera persona?
Isa : Ara fa poquet que m’hi ha posat i em fa molta il·lusió. Conec a altra gent de l’entitat de l’àrea de pisos tutelats, de prelaboral, etc. A partir d’ara veurem per on anirem, però m’agrada la predisposició que té tothom de donar la seva opinió. Hi ha punts de vista una mica similars i d’altres que divergeixen, i això t’enriqueix molt. Et donen l’oportunitat de parlar i d’opinar, que està super bé. I després a veure si això es pot plasmar en alguna cosa que doni un benefici a l’entitat.
Isa, si poguessis triar dues coses de les quals creus que s’haurien de canviar, respecte a les persones que conviviu amb una problemàtica de salut mental, quines serien?
Isa: jo els prejudicis de la societat i d’alguns professionals de poder ser mare, tan bona mare o no tan bona mare com la resta de persones que en aquest precís moment no tenen problemes de salut mental, però que en pot tenir d’aquí a 2 segons.
I el desig de ser mare és una realitat…
Isa: diuen que hi ha un tema de predisposició genètica…Però de predisposició genètica hi ha temes de cor i de tot tipus. Llavors que la societat opini sobre una persona que té el desig de ser mare pel fet de tenir un problema de salut mental això… Malament. Això es fa molt. I una altra cosa has dit?
Jo te’n deia dues, però aquesta és molt gran i no es parla molt.
Isa: sí que es podria parlar molt més. I l’altre tema és que l’acompanyament per part del professional és inferior del que tu necessites. I ho dic jo que tinc un professional darrere des dels trenta-cinc anys que mai m’ha deixat tirada en el sentit que jo quan l’he necessitat, encara que tingui molta feina, m’ha dit: “Seu allà i t’agafaré”.
Si ha canviat el sistema, i ara has de treure un tiquet per tenir hora i tu no en tens fins d’aquí a tres mesos, però hi has d’anar sí o sí perquè o et trobes bé, i et trobaràs pitjor, i no et deixen que et visitin. Tens una necessitat immediata, necessites saber en aquest moment com ho has d’encarar amb tot el que tens a sobre. De què depèn que t’agafin o no? Doncs de la seva manera de ser . El tema aquest és anar cap enrere en el nostre cas.