Obres guanyadores dels Jocs Florals CFP

Obres guanyadores dels Jocs Florals CFP

“IN MEMORIAM”, SCARLETT TALBOT HATINGS

Mai vaig pensar que l’última vegada que la veuria seria en el seu funeral, havia promès que jo m’aniria abans que ella. A les seves mans portava un gran ram de roses vermelles, els seus dits començaven a veure’s d’un color lilós i, tot i encara així, seguia tenint al seu rostre dibuixat un somriure com si no hagués realment mort sinó només estigués dormint plàcidament.

Ella era la Rosalda Cambó, la meva millor amiga des de primer de secundària. Tenia els cabells d’or, rinxolats, uns ulls grans del color del mar i una pell pàl·lida i suau com la coixinera del seu llit, estil victorià del color de la magrana. Els anys van anar passant i cada cop vam guanyar més confiança fins al punt de sentir-nos família. Estàvem igual de bojes però érem a la vegada intel·ligents i prudents. Vam tenir algun daltabaix de tant en tant però encara així vam saber acceptar les nostres parts de culpa i deixar de costat el nostre ego per no fer-nos ombra l’una a l’altra.

Sempre somreia, encara que els moments fossin difícils, encara que la vida la fes caure, encara que les seves expectatives mai es complissin, sempre va mantenir un somriure a la cara. La seva empatia no tenia límits, intentava fer cada dia del món un món millor, encara que només fos ajudar al noi de la fila del davant en un exercici de matemàtiques o aguantar la porta a una senyora amb la compra, ella, feia la seva bona obra del dia. Era un sol per a mi, m’escalfava el meu cor fred. Jo era seriosa i distant, amb ansietat constant i amb els nervis disparats. Ella em donava grans consells i estava allí per mi quan més la necessitava, amb ella sabia que el futur no era motiu de preocupació. No la consideraria la meva meitat, més bé, la llum de la sortida en un túnel obscur, el foc de l’espelma encesa a la tauleta de nit o el raig de sol que brilla en un dia ennuvolat.

Vivia en una casa d’estil victorià a les afores de la ciutat. La seva entrada era majestuosa, els cirerers t’acompanyaven pel camí fins arribar a la casa. Espais oberts, finestres amples, sofàs de vellut, taules baixes de fusta, miralls amb marcs decorats i llums extravagants vivien en harmonia a la propietat dels Cambó. Un jardí amb camp de tir amb arc integrat era a uns metres del recinte. Espais verds, els oriols cantant en ple matí, les margarides recobrint el descampat amagat enmig de la roureda gegantina. Cantar al camp amb ella, sense preocupar-nos si algú ens escoltava, córrer amb els peus descalços tocant la terra recent mullada per la tempesta de la nit passada i pujar-te als arbres més alts per veure la muntanya nevada. Emportar-me la guitarra de la mare per tocar cançons de folk a la vora del riu i veure la pluja d’estrelles a l’agost. Anar a la cabana abandonada del caçador i passar hores pintant i llegint llibres vora l’estufa de llenya. No podia imaginar en aquell moment com tot això acabaria tant ràpid, una part de mi esperava que mai ho fes.

Quan em van donar la notícia de la tragèdia era a casa tocant el piano, el Clair de Lune de Debussy. La senyora Cambó tenia la veu trencada, podia escoltar les seves emocions través el telèfon. El meu cor a poc a poc es va començar a fer més gran, com si fos un globus que estès atrapat al meu pit i volgués obrir-lo per sortir. Només hi havia un lloc al que volgués estar en aquell moment, al camp de les margarides. Vaig posar-me el vestit blanc que tant li agradava a ella veure-me’l posat, vaig muntar a la meva vespa i després de donar les meves condolences als senyors, vaig dirigir-me al descampat. Allà seguien, totes en fila, movent-se al ritme del vent. Vaig estirar-me i vaig mirar al cel clar, encara em costava respirar bé, era com si m’ennuegués amb el meu propi oxigen. Em semblava molt irònic, buscant durant tota la vida el significat d’aquesta i aquí estava, estirada envoltada de margarides esperant que tot fos una simulació i que la Rosalda estigués al meu costat. No m’ho podia creure encara, notava com si una part de mi s’hagués anat amb ella.

Van passar els dies i el seu funeral va arribar, va venir força gent, el noi de les matemàtiques, la professora que teníem a 4t, les seves amigues d’hockey… La foto que havien elegit pel memorial era d’ella feia unes setmanes, anava amb una americana de quadres, una faldilla i una diadema a conjunt, amb una camisa blanca a sota. Em vaig quedar mirant la fotografia, el seu rostre, com més temps el mirava més semblava que m’anés a dir alguna cosa. Era de nit, i després de passejar-me per la platja, vaig arribar a casa.

A l’obrir la porta vaig adonar-me que sobre la taula hi havia un gran ram de roses vermelles com les que portava la Rosalda al funeral. Estaven posades al meu gerro que, abandonat, esperava trobar una utilitat. Vaig apropar-me lentament com si algú m’estigués vigilant i hagués de ser molt curosa. Hi havia un sobre rosa davant d’elles i, manuscrit, hi era el meu nom. A l’obrir-lo, vaig trobar la carta: “ Eren roses vermelles les del meu funeral perquè de margarida ja et tinc a tu. In memoriam de la nostra gran història, del nostre final feliç, de la nostra visió de futur, de la nostra cabana al bosc…In memoriam de la nostra vida juntes.”

 

“ONATGE DE SENTIMENTS”, RAMON PILAR

Durant l’onatge de les onades

veig un intrèpid escull de raons.

És un mur obsessiu ple d’aires:

mestral, ponent, tramuntana, gregal.

Sent olor de mestral i fa olor de mandarina

sent olor de ponent i fa olor de poma.

sent olor de tramuntana i fa olor de préssec.

sent olor de gregal i fa olor de plàtan.

Percebo un grapat de raons,

tant de bones com de dolentes

una probabilitat de caure

per culpa de la pena

que és l’impenetrable

igual que l’ésser humà.

Gracies per recordar-me’l, avi!