09 des. Particularitats de la clínica amb infàncies i adolescències tutelades
Per Laura Costa, psicòloga Equip Psicoterapèutic i Pedagògic Aïna
Com repercuteix en la subjectivitat dels nens/es i adolescents l’entrada a un CRAE?
La clínica amb nens/es i adolescents tutelats i tutelades exigeix molta paciència i una escolta delicada. Els rebem en un moment de màxima vulnerabilitat i confusió, quan les seves vides han canviat d’un dia per l’altre i s’han vist separats/des dels seus éssers estimats, de les seves famílies, amics; és a dir, tot el seu món tal com el coneixien ha canviat dràsticament. Tot és nou, i a l’inici no hi ha vincles, està tot per fer, per construir. Les paraules no arriben per esmorteir l’angoixa que provoca aquest canvi, i si n’hi ha, en ocasions són contradictòries. Tenen preguntes, que moltes vegades no poden formular, i que adopten la forma d’actuacions agressives i de símptomes diversos que compliquen els inicis d’aquesta nova vida al CRAE.
Per tot això, escoltar un infant o adolescent tutelat/da, implica enfrontar-se a les dificultats extres que presenten a l’hora d’expressar els seus malestars, ja que es troben dividits entre un món, el familiar, al qual voldrien tornar malgrat totes les circumstàncies adverses, i un nou món, desconegut, envoltats de gent estranya, que ara ocupa la funció dels pares.
Podríem dir que la situació de desemparament trenca la trama simbòlica en què aquests nois/es vivien; tota la narrativa que tenien construïda sobre el seu mode de vida i de relació amb les altres persones cau, ja no serveix per explicar l’actualitat i sobrevé un buit, un esquinçament a nivell simbòlic que només les noves relacions que estableixin, amb els seus tutors/es i els seus nous companys/es, poden anar ajudant a donar sentit. El vincle de confiança amb els altres adults que ara formen part de la seva vida pot permetre que apareguin les paraules que els puguin calmar permetent que es despleguin nous llaços.
La construcció d’una nova narrativa
El moment en què es decreta el desemparament i es procedeix a la separació dels pares és un abans i un després en les seves vides infantils.
A nivell terapèutic, es fa necessari que aparegui una nova narrativa que inclogui l’anterior i que la integri de manera que constitueixi una nova biografia, un nou relat històric.
El procés de construcció d’una nova narrativa no és gens fàcil i és un procés que porta el seu temps. A l’inici solen presentar un relat confús, fragmentat i ple de culpa; solen presentar hipervigilància i altres símptomes posttraumàtics com insomni, mals sons vívids, dolors inexplicables, que s’aferren al cos i criden silenciosament el que la boca calla o no és capaç de dir. Però el cos mai menteix i porta el compte del viscut i els símptomes mostren en acte aquestes experiències doloroses que s’intenten esborrar o, en moltes ocasions, no es poden recordar. El cos parla, amb les seves desregulacions conductuals, els seus actes hetero o autoagressius, els seus crits o plors, que poden semblar-nos sense motiu.
Treballar terapèuticament, a nivell psicològic, amb infància i adolescències travessades per aquestes experiències traumàtiques imborrables, implica una escolta que pugui atendre no només el gaudi propi de l’infant o l’adolescent i la seva posició subjectiva. També es fa necessari la construcció d’aquest altre o aquells altres que han rebut aquest subjecte, poder localitzar quins desitjos familiars el van engendrar i quins han sostingut la seva criança malgrat les dificultats. No es tracta de culpabilitzar els pares. Sabem que les famílies fan el que poden i que no hi hauria família que pogués sostenir sense esquerdes els seus fills, no existeix la família perfecta. “La família és una ficció(…) que es fonamenta en una esperança: que els integrants d’aquesta encaixin complementàriament” (Brignoni, 2019). Les mares, pares o cuidadors/es, també són subjectes i en la seva humanitat, pateixen moltes situacions com pobresa, marginalitat, addiccions o altres problemes de salut física o mental. Així i tot, amb l’ajuda necessària, de vegades, aconsegueixen modificar els patrons que els van portar a que perdessin la custòdia dels fills i/o filles i aconsegueixen recuperar-la. Però això no sempre succeeix.
Obrir la pregunta indispensable
Els i les nens/es i adolescents tutelats/des es pregunten moltes vegades per què els han separat de les seves famílies. Quan apareix aquesta pregunta sabem que ells ja tenen una resposta. Que aquesta pregunta s’obri és un indicador positiu, que implica un treball que s’està produint amb l’equip educatiu del centre, referents d’EAIA o en la teràpia. L’habitual és que se sentin confusos/es amb aquesta qüestió. Freqüentment ens trobem que la idea que tenen és que és responsabilitat pròpia estar vivint en un centre, donades, per ex., les seves reaccions agressives, els seus raptes d’ira, el seu mal comportament escolar o males notes, o pel fet d’haver parlat i haver destapat davant de qui va poder escoltar, els actes de negligència o de maltractament familiar. Es constata en molts casos, que el discurs familiar, després d’haver-se produït el desemparament, insisteix en aquesta idea: la de la culpabilitat del menor.
Tot això contribueix al fet que siguin els nens/es els qui se sentin culpables i responsables de tot el traumàtic que els ha succeït. Senten que ho han fet malament, i moltes vegades, s’identifiquen a aquest lloc de noi o noia dolent/a, fora dels ideals socials, realitzant actes violents cap als altres o cap a sí mateixos/es, com a forma d’assegurar-se un ésser, encara que sigui desvaloritzat.
Què sóc en el desig de l’Altre? Les responsabilitats subjectives
No tots els nens/es o adolescents als quals se’ls decreta el desemparament han patit maltractament (psicològic, físic o sexual) de part dels seus pares o cuidadors/es, però sí molts d’ells/es. En ocasions, el maltractament pren la forma de la negligència en les cures més bàsiques.
El sentit comú ens portaria a deduir, que, ateses aquestes experiències, ells/es albergarien un sentiment de rebuig, rencor o odi cap a aquestes figures; ben al contrari, el que s’escolta és que, tot el viscut no els impedeix continuar estimant i justificant els adults que van haver de protegir-los, encara que no ho hagin pogut fer. I tot aquest sentiment negatiu no reconegut, aquest odi, es dirigeix a ells mateixos (amb autolesions, idees de suïcidi, TCA, addiccions, etc.) o es projecta a d’altres en forma de dificultats amb els vincles o violència (cap a nous cuidadors, companys/es, etc.). ”El símptoma, a diferència del trastorn, crida a la interpretació, ens convoca com un enigma a desxifrar, una cosa la significació de la qual no coneixem per endavant. Per això, no es tracta d’eradicar-lo sinó de donar-li la possibilitat i un lloc per al seu tractament” (Brignoni, Esebbag i Grisales, 2022)
La lleialtat a les famílies indica aquesta necessitat de continuar sostenint-les. La idealització dels pares, procés normal en totes les infàncies, està animada en les infàncies tutelades, per l’esperança d’un retorn a casa. El quart manament del cristianisme, “honraràs el teu pare i a la teva mare” es compleix no sense “una repressió massiva i una dissociació de les veritables emocions” (A. Miller,2014). Manament que té arrelament en el discurs social que mai veurà amb bons ulls que es tingui en compte i que no s’oblidi, la violència i el maltractament al qual una persona va poder estar sotmesa en la seva infantesa. És un treball ardu però que es pot aconseguir en una teràpia, que el nen/a pugui acceptar responsabilitzar-se dels seus propis actes i decisions, i alhora, entendre, que hi ha altres responsabilitats que no li pertoquen , entenent que, en ocasions, ha hagut de cedir- encara que sense consentir- al seu propi desig, “afavorint altres necessitats que podrien semblar més legítimes des del punt de vista dels altres(…) traïnt-se a un mateix “. (Leguil,2021). No és el mateix ser víctima que fer-se la víctima. En el primer cas es tractaria del reconeixement d’una situació que no va ser desitjada ni demanada. En el segon cas es tractaria de la persistència en aquesta posició, en el seu sosteniment, quedant el subjecte atrapat en això que li va ocórrer i justificant tots els seus símptomes i conductes sense intenció de canvi: “sóc addicte perquè els meus pares ho són, sóc agressiu perquè ho han sigut amb mi”, etc.
L’objectiu d’una teràpia seria ajudar-los a sortir del cercle de la repetició. Es tractaria d’ajudar-los a reconèixer-se com a víctimes per poder sortir d’aquest lloc el més aviat possible, validant els seus propis desitjos, encara que aquests puguin ser diferents als dels seus progenitors.
Nous vincles, nous horitzons. L’ ineludible treball en xarxa.
Per aconseguir aquest canvi de posició subjectiva és fonamental que puguin recolzar-se en vincles sans i en les noves figures que vetllen pel seu benestar, i que busquen que es puguin desenvolupar com a subjectes de ple dret. Aquests nous vincles són indispensables perquè ofereixen noves possibilitats d’identificació, nous models que aquells que oferien les famílies. D’aquí, la gran responsabilitat que implica el treball amb aquests infants i adolescents per a tots els seus referents dels diferents serveis que ara formen part de les seves vides. És per aquest motiu que considero fonamental que el treball terapèutic no es realitzi en solitari i en forma aïllada, només amb l’infant o adolescent en qüestió, sinó que en aquests casos complexos es fa més necessari que en d’altres, el treball en xarxa, on intervinguin els referents de CRAE, escoles, IES, SS, EAIA, DGAIA, serveis de revinculació familiar, CSMIJ, psiquiatria, serveis de psicologia, serveis extraescolars, entre d’altres.
Això implica dedicar un temps a mantenir converses amb tots aquests serveis i equips de treball, on cadascun d’ells pot donar el seu punt de vista i assolir una perspectiva comuna del cas que posi al centre i en primer lloc l’infant/a, els seus drets i el seu futur. No es poden prendre bones decisions sense escoltar totes les opinions dels diferents serveis intervinents. El cas es construeix entre tots, cadascú aportant la seva veu i perspectiva. Escoltar-se entre els serveis és clau. Moltes vegades un cas s’estanca i no avança perquè no es té en compte la veu de totes les persones implicades.
L’infant o adolescent necessita recolzar-se en la narrativa dels referents que el tracten. Això li permetrà començar un treball d’historització integrant les experiències que li van tocar viure, però amb la mirada posada cap a un futur.
Els tractaments psicològics amb infants i adolescents que han passat per l’experiència del desemparament ens ensenyen la capacitat de resiliència que l’ésser humà pot arribar a tenir i com els nous vincles que es poden establir són capaços de crear un nou teixit simbòlic que ajudi a esmenar aquestes ferides i a sostenir el propi desig cap a un futur en construcció.
Referències bibliogràfiques
- Solé, Jordi (coord.) (2019) “Famílies d’acollida, respostes al desemparament”, Ed. Ned
- Brignoni,S , Essebag,G i Grisales,A (2022)”. Violències i desemparaments, una pràctica col·laborativa entre salut mental i educació”, Ed. Ned.
- Leguil, Clotilde (2021). “Cedir no és consentir”. Ed. Ned
- Miller, Alice (2014). “El cos mai menteix”. Ed. Austral.