02 des. “Quan el territori perd la veu dels proveïdors de la xarxa comunitària, es perd l’essència del model de salut mental”
Per Jaume Clupés, director general del Centre de Formació i Prevenció
La necessitat de protegir el teixit territorial de la salut mental: de la història del model català al risc present
En els darrers anys, el nostre país ha avançat en la manera d’entendre la salut mental, reconeixent que no és només una qüestió clínica, sinó una realitat profundament comunitària, social i educativa. Però aquest progrés no neix del no-res: és el resultat d’una història col·lectiva, de dècades de lluita i transformació que han convertit Catalunya en un referent d’un model propi de salut mental, arrelat i comunitari.
Des de la reforma psiquiàtrica iniciada a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, Catalunya va abandonar el vell model manicomial per construir un sistema basat en la desinstitucionalització, la proximitat i la integració en la comunitat. Van créixer els Centres de Salut Mental, els serveis d’atenció precoç, els programes d’inserció laboral, els equips de prevenció, i també —amb una importància cabdal— els Serveis de Rehabilitació Comunitària, que han estat i són una columna vertebral del model.
En aquest context, els SRC del Maresme són un exemple paradigmàtic del que significa fer salut mental arrelada al territori. Durant dècades han treballat amb persones amb trastorns mentals greus des d’una mirada integral: recuperació d’habilitats, participació social, acompanyament en el projecte de vida, teixit comunitari i vincles amb els municipis. Són espais on la rehabilitació no és un programa tècnic, sinó una experiència humana compartida amb el territori.
Aquest model, construït amb paciència, compromís i proximitat, no es pot improvisar ni reproduir des d’una lògica purament corporativa.
Tanmateix, avui afrontem un risc creixent: la concentració dels serveis en mans de grans operadors i la conseqüent desaparició o absorció dels proveïdors petits i mitjans del territori.
Aquest fenomen no és menor. No és només una qüestió organitzativa o de mercat. És una qüestió de model de país.
Els proveïdors petits i arrelats —entitats del tercer sector, fundacions i associacions que fa dècades que treballen al costat de les famílies, de les escoles, dels municipis i de les xarxes comunitàries— representen un patrimoni de coneixement i de proximitat que no es pot reproduir a gran escala. Els SRC del Maresme en són un exemple claríssim: allà on treballen, redueixen l’aïllament, activen la recuperació i construeixen comunitat. Quan aquests espais s’afebleixen, tot el sistema es ressent. Quan desapareixen, el territori queda més buit. I quan s’absorbeixen sense criteri, es perd un model que no només cura, sinó que acompanya, habilita i transforma.
La concentració de serveis comporta tres riscos que cal anomenar sense eufemismes:
Primer, la pèrdua de la mirada comunitària.
Els grans operadors tendeixen a l’estandardització i a protocols uniformes que allunyen la intervenció de la realitat local. La personalització —essencial en la rehabilitació comunitària i en el treball dels SRC— queda subordinada al volum, l’eficiència i la lògica de centralització.
Segon, l’empobriment democràtic del sistema.
Un ecosistema divers genera innovació, pluralitat i capacitat crítica. Quan un únic model domina, el sistema es torna més rígid i menys transparent. Les veus del territori, especialment les que provenen de projectes petits i arrelats, perden força i incidència en la definició de polítiques i en la qualitat dels serveis.
Tercer, la desaparició d’un patrimoni humà insubstituïble.
Quan un operador local desapareix, no es perd només una entitat: es perd memòria terapèutica, continuïtat, vincles i coneixement acumulat durant dècades. Aquest capital humà, que és l’ànima del model català, no es pot substituir amb reorganitzacions ni amb macroestructures.
El model català va néixer comunitari, centrat en la persona. I així ha de continuar.
Els equips dels proveïdors petits no són només professionals: són referents de confiança, persones que coneixen les històries, les xarxes, les famílies i els contextos. Als SRC del Maresme, aquesta memòria professional i comunitària és essencial. Si es dissolen, aquest capital relacional es perd per sempre.
El model català de salut mental va néixer comunitari, arrelat al territori i centrat en la persona. No va ser fruit d’una improvisació, sinó d’una evolució històrica que va posar al centre la dignitat, la proximitat i l’acompanyament continuat. Aquest és l’ADN del nostre sistema, i així ha de continuar si no volem perdre allò que ens ha fet referents: un model que entén que la salut mental no és només clínica, sinó també social, relacional i comunitària.
Perquè la salut mental és massa humana, massa delicada i massa important per deixar-la en mans d’un únic model, d’una sola lògica econòmica o d’un únic actor dominant. Quan això passa, quan un territori queda atrapat en una sola mirada o en un sol interessat, el sistema es torna més pobre, més rígid i més lluny de les persones.
En aquest context, protegir els proveïdors petits i arrelats no és proteccionisme. És exactament el contrari:
és defensar la qualitat real, la que es construeix des de la proximitat;
és protegir un model terapèutic que necessita diversitat, mirades complementàries i adaptació fina al teixit social;
és garantir la continuïtat rehabilitadora, que només és possible quan els serveis, els professionals i les famílies formen part d’un ecosistema estable;
és preservar la dignitat i el projecte de vida de les persones, que no es poden tractar com números ni com episodis assistencials desconnectats.
Ens hi juguem molt més que la gestió dels serveis.
Ens hi juguem la coherència interna d’un model que Catalunya ha construït durant dècades.
Ens hi juguem la capacitat d’evitar que el sistema es converteixi en un mercat on guanya qui pot absorbir més, i no qui pot cuidar millor.
Ens hi juguem, en definitiva, el sentit mateix del model català de salut mental.
I sobretot, ens hi juguem la capacitat de construir esperança allà on sembla que no n’hi ha. Aquesta esperança només pot néixer d’un sistema divers, arrelat, humà i capaç d’escoltar. Un sistema on ningú és massa petit per ser imprescindible i on el valor del territori no és ornamental, sinó essencial.
Per això cal actuar. Ara. Sense por i amb tota la convicció: protegir el teixit, reforçar el comunitari, garantir l’equitat territorial i blindar la pluralitat del model. Perquè d’això depèn no només el futur dels serveis, sinó el futur de les persones que hi confien.
El risc present: la concentració i la pèrdua de model
Avui afrontem un risc creixent: la concentració dels serveis en mans de grans operadors i la possible desaparició o absorció dels proveïdors petits i mitjans del territori.
No és un problema tècnic.
No és un debat administratiu.
És una qüestió de model de país.
Els proveïdors arrelats —entitats del tercer sector, associacions i fundacions que han construït xarxa i comunitat durant dècades— són qui han fet possible la mirada terapèutica integral i rehabilitadora.
Sense ells, el model es buida de sentit.
Els SRC del Maresme en són la prova:
on hi ha proximitat, hi ha rehabilitació real;
on hi ha comunitat, hi ha recuperació;
on hi ha arrelament, hi ha esperança.
Quan aquest teixit s’afebleix, el sistema perd múscul.
Quan desapareix, el territori queda més fràgil.
Quan s’absorbeix sense criteri, es perd un patrimoni humà i terapèutic que no es pot reconstruir.
Cal una resposta política clara i valenta.
Protegir el model català de salut mental no és una opció ideològica: és una obligació democràtica i un compromís amb la qualitat, la dignitat i la igualtat d’oportunitats. Si volem preservar allò que ha fet del nostre país un referent en comunitat i rehabilitació, calen decisions estructurals i no simples declaracions d’intencions.
Protegir el model català significa:
Reforçar els serveis que atenen a persones que conviuen amb una problemàtica de salut mental del territori, com els Serveis de Rehabilitació Comunitària, com a nuclis rehabilitadors comunitaris i com a espais que fan possible la recuperació real de les persones.
Blindar la continuïtat dels proveïdors arrelats, perquè són els principals garants d’un model terapèutic integral, flexible i adaptat a la realitat local.
Introduir criteris de proximitat i coneixement territorial en la contractació pública, evitant dinàmiques de concentració que empobreixen la pluralitat del sistema.
Articular xarxes cooperatives entre entitats, que sumen, complementen i enforteixen, en lloc de dinàmiques de substitució o absorció que destrueixen ecosistemes.
Reforçar patrimonialment les entitats del territori, perquè sense estabilitat econòmica no hi ha estabilitat terapèutica.
Assumir que la rehabilitació, la comunitat i la proximitat són teràpia, i que tot allò que en debilita el valor, debilita directament la qualitat de l’atenció i el projecte de vida de les persones.
Aquest és el compromís que cal avui: valent, explícit i basat en el coneixement del territori. Perquè el futur del model català de salut mental no es decidirà en els discursos, sinó en les polítiques que siguem capaços d’implementar. I el que ens hi juguem és massa important per no actuar.