SENSELLARISME. LA FORMA MÉS GREU D’EXCLUSIÓ SOCIAL

28 set. SENSELLARISME. LA FORMA MÉS GREU D’EXCLUSIÓ SOCIAL

Posted at 15:32h in Articles professionals, Servicios de Rehabilitación Comunitaria by CFPMaresme

Per Laura Gómez Quijada, psicòloga sanitària col·legiada núm. 22965 amb orientació psicoanalítica. Cap dels dos Serveis de Rehabilitació Comunitària (SRC) del Centre Formació i Prevenció. Cap del SRC de Premià de Mar des de 2002 i del SRC de Mataró, des de 2025. 30 anys d’experiència en l’atenció a persones que pateixen Trastorns Mentals Severs (TMS).

l.gomez@cfpmaresme.org

LES DADES

Segons la Constitució Espanyola, l’article 47 afirma que tots els ciutadans tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Això implica que l’Estat ha de promoure les condicions necessàries per assolir l’accés a una llar. La realitat és que l’alt cost del lloguer, els sous precaris i els desnonaments no estan permetent complir aquest dret per a moltes persones en aquest país. Així hi ha un gran nombre de ciutadans que es queden sense llar, que presenten un gran risc de perdre-la o que viuen en un habitatge que no compleixi amb els mínims necessaris per estar-hi.

I amb aquest dret vulnerat, darrera cauen també els drets a la salut, a una feina, a no patir desigualtats…

A finals de 2025, Arrels Fundació va comptabilitzar a prop de 2 mil persones vivint al carrer a la ciutat de Barcelona, però segurament eren més. Valoraven que hi havia un increment del 43,2% respecte a finals del 2023, segons les seves dades. A més, en una dècada, la xifra s’havia multiplicat a la ciutat per 3,5. Les persones sense llar s’han traslladat des de la zona habitual de Ciutat Vella a barris més perifèrics i industrials, liderats per Sants Montjuïc. A més, a Barcelona al 2025 el pressupost per aquest col·lectiu va ser de 51 milions d’euros, evidentment insuficient. I, com a dada, els desallotjaments que va realitzar la Guàrdia Urbana al 2025 a espais com el Parc de Joan Miró o l’Estació del Nord van provocar el desplaçament d’aquestes persones, perdent pertinences i l’atenció social de professionals i de veïns del lloc on vivien. Es provoca desplaçaments a altres zones sense resoldre el problema i revictimitzant de nou a aquestes persones.

A Catalunya, segons entitats com Càrites, gairebé un milió i mig de persones pateixen algun tipus d’exclusió o precarietat greu a l’habitatge. Es calcula que a prop de 30 mil persones viuen al carrer o a centres per a persones sense llar. Segons un estudi, el 70% d’aquestes persones sembla que són migrants, En canvi, el volum de persones amb nacionalitat espanyola és igual que al 2008.

Al 2024, segons el Ministerio de Derechos Sociales i l’Agencia 2030, a Espanya més de 28.500 persones vivien al carrer. Però les xifres més desesperançadores parlen de més de 50 mil, si es compta els que tenen greus dificultats per accedir a un habitatge, amb rendes molts baixes i risc d’exclusió social.

Segons el JAMA Psychiatry, a llarg de la vida el 77% de les persones en situació de carrer patiran problemes de salut mental. Segons alguns estudis (Muñoz et al., 1986; Vázquez, Muñoz, y Sanz, 1997), el 50% de la població que viu al carrer té patologia dual compaginant els problemes de salut mental amb el consum de tòxics (alcohol i drogues).

També cal ressenyar que a Madrid, segons un estudi, al voltant del 18% d’aquestes persones estaven ingressades a hospitals psiquiàtrics. Així que la desinstitucionalització de persones amb problemes de salut mental greus i crònics sembla que ha influït en certa manera en l’augment de persones en situació de carrer.

Faltaria realitzar estudis seriosos i fiables sobre la situació real, ja que la majoria de dades són aproximades amb una ampli interval entre la dada més baixa i la més alta. Per tant, no se sap clarament quina és la realitat. Tampoc es comptabilitza les famílies sense domicili que van tirant amb l’ajuda d’altres persones que els hi acullen a casa una temporada, van a una pensió uns dies, a una casa d’unes altres persones altres dies… i així van fent, sense domicili propi. I altres situacions com són les cases ocupades, que cada cop són més. I també els habitatges massificats.

En tot cas, si la persona que viu al carrer pateix trastorn mental greu, augmenta el grau de vulnerabilitat. Aquesta situació de carrer, segons els estudis, es deu a situacions de desarrelament familiar i social, pobresa severa i un greu i progressiu deteriorament mental i físic. Evidentment, el fet de viure al carrer empitjora els problemes de salut mental per la manca de tractament i per l’aïllament social. Moltes vegades, està associat al consum de tòxics. Aquest crea un estat de benestar que els allunya mentalment de la situació en la que es troben. La coexistència dels dos problemes, salut mental i addicció, implica una reducció de 20 o 30 anys de l’esperança de vida d’aquestes persones, amb possibilitats de patir algun accident per la desorientació derivada del consum. El no tenir lloc de residència fa que es redueixin les possibilitats d’accedir a l’atenció social i mental i també a una feina.

Els dos diagnòstics més comuns en les persones que viuen al carrer són la depressió i l’esquizofrènia, a part de l’alcoholisme. Respecte a la salut física, proliferen les infeccions víriques o bacterianes per les temperatures extremes i la manca d’higiene. A més, per poder sostenir la situació, alguns fan delictes per aconseguir menjar i el més bàsic per viure, el que porta a problemes legals.

Els perfils d’aquestes persones han canviat degut a les crisis econòmiques dels últims anys que han implicat retallades importants en els pressupostos en protecció social, deixant sense assistència als més vulnerables, als que els hi costa més accedir als serveis. Moltes persones van perdre la feina, els van desnonar i van acabar vivint al carrer.

La majoria d’institucions que ajuden a aquestes persones són ONG o organitzacions de l’àmbit privat principalment religioses. Per tant, queda clar que manquen serveis públics que puguin atendre a aquestes persones. Els espais que s’ofereixen són albergs, menjadors socials, programes laborals, centres ocupacionals, centres de nit (per estar però sense llits), banys públics, serveis d’informació i robers. La realitat és que molts d’aquests serveis no són coneguts per les persones sense llar.

Al març de 2022, la Generalitat va crear un marc d’acció per atendre a les persones sense llar a Catalunya 2022-2025.

A Barcelona existeix l’Equip d’atenció de Salut Mental per Persones Sense Llar (ESMES). És un programa integral comunitari gestionat per la Fundació Sant Pere Claver i el Parc Sanitari Sant Joan de Déu, finançat per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona.

A Europa, només Finlàndia ha resolt el problema. Primer es va inculcar no utilitzar el sensellarisme com a eina política i es va fer una estratègia de Housing First. Aquest nou paradigma busca garantir una llar abans d’oferir res més. La seguretat que implica això fa que la recuperació sigui més probable i més ràpida. Aquesta situació implica estabilitat, un lloc de vida, un lloc segur… A més es va fer una gran injecció de diners per prevenir que persones quedessin al carrer. Es va crear habitatges socials, ajudes econòmiques i acompanyament professional.

El panorama dels llocs de vida no ajuda, especialment si les persones són estrangeres. Manca d’habitatge digne, assequible i adequat. Cases buides per por a assumir llogaters que no paguen. Pocs lloguers socials. Poques places de residència o pisos per treure a la gent del carrer. Persones que treballen però el sou no els hi permet un lloguer. Augment del preu de l’habitatge en moments d’inestabilitat laboral i precarietat dels salaris. Condicions cada cop més extremes per accedir a un habitatge per la necessitat de fiança, el pagament a les finques que lloguen, avals… Desnonaments que provoquen ocupacions. Albergs només de pas i sovint sense places.

Si a sobre hi ha problemes de salut mental greus tot empitjora. Agreujament de la simptomatologia en situació de carrer. Falta de consciència per l’empitjorament dels símptomes. No van a psiquiatria. Aïllament social. Pitjor accés als serveis que la resta de població que viu al carrer.

REFLEXIONS

Per poder iniciar un bon camí tot comença per apropar-se a aquestes persones. Trencar la barrera de la deshumanització que pateixen per la població general, que sent por d’aquestes persones i que no saben que ells també senten por. El treball que es realitzi amb ells ha de ser un tractament individualitzat i específic per aquella persona, ja que les situacions i els perfils són molt diversos i les necessitats, per tant, també. Evidentment, l’enfoc ha d’estar centrat en la persona, en les seves peculiaritats i el que se li ofereix ha de ser un model integral que assisteixi a totes les mancances.

El que es proposa no ha de ser un recurs d’urgència per aquella nit o nits properes, sinó que ha d’haver una planificació a llarg termini. A part, també s’ha d’incidir en l’aspecte de prevenció, així s’evitaria arriba a situacions en les que les persones acaben al carrer.

Aquests individus estan generalment sols al carrer. I la inseguretat constant de viure així fa que es tornin més desconfiats. Més encara si tenen ja de base la desconfiança pel trastorn mental que pateixen.

Destaca la invisibilitat del col·lectiu, se’ls veu però no se’ls mira. Es tornen anònims. Perden l’estatus de persones amb identitat, necessitats i drets fonamentals com habitatge digne, salut, feina i igualtat. A més, hi ha una gran manca de capacitat organitzativa per ser visibles i reivindicar els seus drets, sobretot si hi ha trastorn mental greu. Això implica que aquella persona es va degradant. La dignitat de la persona depèn del que la mira i també de com es miren elles a sí mateixes. Si un no es sent valuós, difícilment pensarà que té dret a viure millor i en societat. Són situacions de desarrelament. Per tant, per sortir d’aquesta situació aquesta persona necessitarà tenir algú que cregui en ella, ja que gairebé mai ningú ho ha fet en el temps que porta al carrer i potser tampoc abans. Per tant, aquí es veu la importància d’activar el vincle amb la persona que el portarà, si tot va bé, cap a la inclusió social. No es pot oblidar que viure al carrer implica generalment la ruptura dels vincles que aquell individu tenia amb les persones significatives de la seva vida i amb la xarxa de recolzament.

Molts d’ells viuen en grups, en assentaments, en campaments de xaboles… creant una microsocietat. Per tant, tenen les seves relacions i les seves pertinences: tendes de campanya o xaboles, carros de possessions… Però no deixa de ser una microsocietat de persones que pateixen la forma més greu d’exclusió social. Són ignorats i evitats per la resta de població i cau sobre ells l’alerta veïnal. Són invisibles també pel Govern amb manca de polítiques per resoldre el problema. No hi ha accés fàcil al Sistema de Salut i dels Serveis Socials per la saturació d’aquests.

Això implica, per exemple, que el tractament en el cas de salut física arriba tant tard, que la salut està molt deteriorada i amb poques possibilitats de recuperar-la del tot. També que es fan accions com l’arquitectura hostil, també anomenada urbanisme defensiu. Amb aquestes construccions s’intenta impedir que les persones dormin al carrer. Un exemple d’això són punxes metàl·liques, bancs dividits per reposabraços, superfícies amb inclinació, boles metàl·liques… I també cal destacar l’hostilitat de persones que agredeixen verbal o físicament a aquests individus pel fet d’estar desemparats i indefensos, fent que el carrer sigui un lloc inclús perillós per la integritat d’aquestes persones.

Molts d’aquests individus són d’altres cultures, sense possibilitat d’arreglar papers per aconseguir el permís de residència. Els hi complica molt la digitalització dels serveis, problema que dificulta més la seva arribada als recursos. Tot això evita aconseguir una vida digna i una feina, drets fonamentals. A la Constitució Espanyola es reconeix la importància de la dignitat de la persona en el seu article 10. Es dona un gran vulnerabilitat, fragilitat i desprotecció per aconseguir restaurar la dignitat i el benestar.

Sembla ser que el model Housing First amb el qual es busca garantir una llar per començar funciona. Té sentit perquè al final treu l’angoixa principal de la llar, ja que és una necessitat de primer ordre.

Això, junt amb l’acompanyament professional, permet començar a construir un futur més amable. Implica treballar una època molt traumàtica i que la persona s’adapti a la nova realitat. Començar de nou creant un sentiment de pertinença a la societat. La seguretat que implica això fa que la recuperació sigui més probable i més ràpida. Aquesta situació implica estabilitat, un lloc de vida, un lloc segur en el món. Recordo una persona que li van donar una llar i va trigar dies en poder dormir al llit, ho feia al terra de l’habitació. Així es veu clarament que l’adaptació a la nova realitat porta un temps per aquestes persones.

I per fer aquest treball no podem esperar a que vinguin a la consulta o al despatx. Són els professionals els que han d’anar al carrer, al seu espai de vida, al seu entorn, allà on viuen. Oferint així un treball integral amb d’accés a un habitatge, programes d’inserció laboral, de tractament mental i físic, d’atenció a les drogoaddiccions…

I a més, aquest treball s’ha de fer des del model Case Management (seguiment de cas) on hi ha una única persona de referència i ella coordina tota la intervenció. És bàsic l’acompanyament de la persona en tot el seu itinerari per crear un vincle de confiança i flexibilitat, per facilitar l’accés sense marejar a la persona d’un recurs a un altre.

Evidentment, en el cas de que la persona pateixi algun tipus de trastorn mental sever la intervenció ha de ser encara més curosa per poder trencar la barrera de la desconfiança, i més encara si aquella persona està en un moment agut. La intervenció sempre s’ha de fer tenint-lo en compte i sense forçar cap situació en contra de la seva voluntat.

Evidentment, els recursos d’habitatge en salut mental tenen uns requisits tan establerts i inflexibles que moltes d’aquestes persones no compleixen. Temes com l’abús actiu de substàncies, moments aguts del trastorn, la manca d’autonomia o de seguiment de tractament al CSMA, impedeix el seu accés. En aquests casos, la intervenció s’ha de fer al contrari. Establir el vincle de confiança, donar accés a un habitatge i després intentar treballar amb cura i calma la seva vinculació a recursos de tractament, de rehabilitació i reinserció. Així s’assolirà estabilitat clínica i inclusió social.

Per una salut mental respectant els drets fonaments dels individus.