“Tot el treball de la societat per dignificar la posició del pacient s’ha de basar en posar-los, de nou, en una posició activa, de retorn”

“Tot el treball de la societat per dignificar la posició del pacient s’ha de basar en posar-los, de nou, en una posició activa, de retorn”

Per Carla Cruells, responsable de Comunicació del CFP

Perfil: La Laura Gómez és Psicòloga Sanitària i Cap del SRC Burriac des del seu inici. Aquest mes ha fet dues dècades que es va inaugurar el recurs. La Laura ha volgut compartir el treball de tants anys  a l’article “20 anys del SRC Burriac, 20 anys de treball comunitari a Premià de Mar”

 

Atenció a persones amb una problemàtica de Salut mental

20 anys donen per molt. A grans trets, com ha canviat l’atenció durant aquestes dues dècades?

Per mi el canvi més substancial ha estat el canvi de Centre de Dia a Servei de Rehabilitació Comunitària. Abans, a Mataró, on jo vaig començar, la feina que fèiem en aquell moment era molt diferent a la que fem actualment als SRC. La filosofia era una altra. La vinculació dels pacients era de per vida i, com a professional, procuraves que vinguessin el màxim d’hores a la setmana. Els perfils eren molt diferents que els que atenem actualment: eren persones amb simptomatologia molt més greu, el problema de salut mental que tenien, envaïa tota la seva vida. Ara molts pacients que atenem o viuen sols o viuen en parella, alguns tenen fills. A més, han tingut una vida laboral i formativa, alguns han estat treballant a un gran nivell. Això crea una diferència substancial. Els símptomes hi són però no estan envaint de manera tan brutal que es fa difícil que el pacient pugui treballar tants aspectes de la seva vida com ara.

El canvi de la vostra tasca és per un canvi de criteri del perfil de pacient que accedeix al recurs?

El canvi de Centre de Dia a Servei de Rehabilitació Comunitària passava per una sèrie de coses. Entre elles, el treball de tot el tema comunitari i l’entrada de perfils diferents de pacients. Perquè et facis una idea, a efectes pràctics, en aquell moment portava set o vuit pacients i ara, com a Coordinadora del recurs, que hauria de portar la meitat, en porto 19. És una diferència abismal. A més, abans a les activitats havíem d’estar dues persones perquè, en qualsevol moment, algú es posava malament.

Quan vam obrir a Premià ja teníem l’encàrrec de que fos Servei de Rehabilitació Comunitària. La gent ho entén més com a Centre de Dia de salut mental, costa molt tot aquest tema. El que diferencia l’SRC d’un Centre de Dia, entre altres coses, és que no pots tenir llista d’espera, tothom que encaixa amb el criteri, ha de ser atès i, a banda, l’enfoc comunitari. Aquí hi vam contactar amb moltes associacions….Vam crear Alterarte, el programa de Ràdio Bricuratot això va començar aquí a Premià.

El que implica és deixar d’estar tan impregnats de patologia. El fet de que un pacient et digui “ Jo sóc esquizofrènic” és com que ho considera tota la seva essència…no surt d’aquí. Es tanca a les possibilitats de fer res més amb el sóc. És diferent de dir “tinc esquizofrènia”. Llavors és un treball per treure als pacients de la zona de confort i fer-los entendre, a ells i a la societat, que tenen capacitats. Algunes noves que han aparegut arrel de la malaltia. Per exemple, hi ha gent que potser feia trenta anys que no tocava un color o un pinzell i torna a pintar.  En el moment que els hi donem lloc d’artista, de locutor…els estem posant dins de la societat en un paper diferent. I ja si, a sobre, el rol és de voluntaris, estan tornant a la societat el que reben, per una altra banda.

D’això en parlaves també…Ells reben com a persones de la societat i, per tant, donen amb voluntariats. Aquesta és una idea que treballeu molt?

Sí, sí és una idea nostra. El problema és que quan tu et quedes parat amb 30 o 40  anys, és a dir, en plena vida laboral, clar…Et sents malament, com en deute. T’estan pagant la pensió, no treballes…sents que estàs a part de la societat. Per això tot el treball de la societat per dignificar la posició del pacient s’ha de basar en posar-los, de nou, en una posició activa, de retorn i un altre cop dins del circuit social, que és la nostra idea final. Perquè…no ens enganyarem, a nivell laboral és possible, però no és fàcil, tornar a inserir els pacients.

Clar… no és fàcil trobar feina…

I tampoc és fàcil després de 8 anys tornar a treballar. Amb lo qual…si aquesta societat funcionés bé el que faria és, saps què…Jo et pagaré aquesta pensió però tu has de treballar en aquest Centre Especial de Treball i això no s’acaba d’entendre en aquest país. És un problema. Però clar per poder fer això hauríem de tenir una feina de l’especialitat de cada pacient i això no és possible. És complicat però penso que hauria d’anar per aquí tot aquest tema, la gent estaria millor i la societat també.

 

Inclusió comunitària

El Servei de Rehabilitació Comunitària treballa, entre altres coses, per aconseguir que les persones ateses s’incloguin a la comunitat. Com explicaries aquesta inclusió?

Hi ha moltes maneres d’incloure’s a la societat i serà en funció dels desitjos i de les necessitats de cadascú. A vegades la inclusió és simplement donar una alta perquè aquella persona té ocupat més o menys el seu dia a dia. Per exemple,  va a anglès dos dies, a balls en línia dos dies més, val? Això és el bàsic. Després hi ha persones que inicien un macro projecte vital com pot ser, jo què sé…fer uns estudis reglats, convertir-se en una activista d’Activament…Llavors, la inclusió seria tenir un hàbit dins la societat i ja si és fer voluntariat és la pera!  Es tracta de buscar una mica el projecte de cadascú per poder-lo encaminar cap a l’alta.

Podries compartir un cas que t’hagi sorprès?

Per mi els pacients que realment estan rehabilitats comunitàriament són aquells que van marxar i no van tornar més. Recordo un noi súper jove, que va arribar molt malament. Es va anar posant bé, va recuperar la feina…i la última noticia que vaig tenir és que es casaria. Ell és dels pacients que, de tant en tant, ens venien a veure i no en vaig saber res més.

Normalment en teniu més noticies?

Sí perquè, tot i que tu no tinguis un pacient, a les reunions de circuit en vas sentint parlar, doncs els pacients es van movent pels recursos. Per exemple, ara estan al  SRC, després van al Prelaboral, després a un CET…és un circuit.

La realitat és que, amb els anys, els pacients es van pacificant. Cada cop estan més tranquils, es coneixen més, són capaços d’avançar-se a les crisis perquè comencen a sortir símptomes que els alerten, se’n van al psiquiatra…Saben utilitzar els recursos que tenen.

 

El futur

Quins reptes de futur planteja l’atenció a persones amb una problemàtica de salut mental?

Primer de tot, el tema telemàtic. Des del meu punt de vista no és la manera d’atendre a les persones però, evidentment, si ens tornés a passar el mateix, hem de preparar els pacients. Durant el confinament va ser molt angoixant haver de preparar-los en la distància. La realitat és que, avui en dia, si no tens smartphone i no saps manegar-te mínimament estàs fora de la societat, tornem al mateix….Per sort, gairebé el 90% dels pacients en tenen. És un dels reptes, no tant per atendre’ls, sinó per inclusió social i perquè obre la possibilitat de fer algun tipus de relació social en cas de que quedem parats.

Després seguir treballant al màxim els voluntariats i la inserció comunitària a Premià…Això és tota una feina de lluita contra l’estigma en salut mental. La gent et diu coses com: “Semblen molt educats” i penso…”Què esperaven?”. La gent no ho coneix. En general sempre hem tingut molt bona rebuda. I, quan no, curiosament ha sigut alguna persona que havia tingut una mala experiència amb alguna persona amb problemes de salut mental, moltes vegades familiars. Ara el que estem fent és crear nosaltres els voluntariats, doncs no en trobàvem. Per exemple, hem creat un punt de recollida de taps de plàstic. Som creadors, i això també és un canvi molt important.

També seguir treballant molt a fons tota la relació amb l’Ajuntament de Premià, que ens ajuden moltíssim, més fàcil no ens ho poden posar. I ja no parlo de les Regidores, sinó de la Tècnica de Salut, l’Anna Franquesa.

Amb un recorregut de 20 anys al recurs: què opines sobre l’evolució de l’estigmatització del col·lectiu. On estem i cap a on creus que anem?

Em resulta molt emocionant sentir a aquestes persones com parlen de la seva història i, a vegades, després de tants anys, em sorprenen amb coses que m’obren els ulls. Per exemple, ara fa poc he fet un curs de en primera persona, d’una dona que fa cursos per qui la vulgui escoltar. El divendres passat vaig anar a una jornada de Fundació del Congrés Català de la Salut Mental que parlava dels drets dels pacients en ingrés no voluntari. Ara ha canviat aquesta llei de salut mental, però en el tema dels ingressos involuntaris no es posen d’acord i no han fet cap canvi. A mi em sembla genial que els pacients s’uneixin per lluitar pels seus drets. Això és una de les coses de futur, m’encantaria que es fes una seu al servei d’una associació de pacients que vulguin ser activistes, que estiguin pensant i decidint com poder treballar per aconseguir millorar els seus drets. Hi ha gent molt tocada amb tot això. Imaginat que t’ingressen i tu no pots decidir res sobre el teu tractament. Encara no s’entén que un pacient ha de tenir drets, es tracta d’escoltar una mica, simplement. El problema de la salut mental aquí és que està molt medicalitzada…Estan sortint molts grups d’autoajuda o moviments on s’escolta el pacient i no se’l medicalitza si no el vol a Europa…i altres similars. Tot això és alguna cosa que està empenyent per una banda però, per altra, el que hi ha és no posar el pacient en el lloc d’un subjecte amb dret a decidir, a parlar, a delirar i al·lucinar també, perquè tenen dret.