“Vaig decidir que la meva família havia de patir el menys possible la meva malaltia. Això va ser clau per anar al SRC”

“Vaig decidir que la meva família havia de patir el menys possible la meva malaltia. Això va ser clau per anar al SRC”

Per Carla Cruells, responsable de Comunicació del CFP

 

Perfil: La Marga s’ha incorporat recentment com a voluntària del SRC Burriac però la seva relació amb el recurs ve de fa molt temps. Ara fa quatre anys va entrar-hi per primera vegada com a persona atesa. Durant la seva estada ha fet un treball personal de recuperació molt bo. Ara retorna tota l’ajuda rebuda com a voluntària.

 

Conviure amb una problemàtica de salut mental

L’any 2018 vas iniciar el teu procés al SRC Burriac. Com explicaries la teva experiència al recurs?

Va ser una experiència positiva. Jo portava anys de tractament i la psiquiatra em va proposar anar al centre. Jo vaig decidir que la meva família havia de patir el menys possible la meva malaltia. Això va ser clau per anar al SRC. La decisió era: o em suïcido o continuo aquí i com vull continuar. Vaig ser conscient de que havia de fer un treball. El suïcidi era un pensament que tenia al cap, però jo vull continuar aquí amb la idea de que la meva família no pateixi perquè jo sé què és conviure amb malalties mentals.

Llavors, alguna persona més de la teva família ha conviscut amb una malaltia mental?

Sí. El meu pare tenia ludopatia, consumia alcohol freqüentment i ens pegava. La meva mare, no sé com, estant malalta, va treure força per pujar a sis fills ella sola. Això és una cosa que et surt. Et venen records…quan ets petita o jove i estàs en aquest lloc no te n’adones, és en el procés de creació de la teva vida quan te n’adones. Veus com t’han pogut perjudicar sense malícia. Això té un procés: jo tenia primer molta tristesa per tenir sentiments contra la meva mare. En aquesta problemàtica familiar cada germà va tenir sentiments diferents. Jo dic la part que em va afectar però em va ensenyar moltes altres coses bones.

Jo em vaig posar molt malament i vaig decidir allunyar-me dels meus germans. De la meva mare mai, em vaig concentrar en curar-me i en curar la meva relació amb ella.

A banda de conviure amb una problemàtica de salut mental, tens una malaltia de dolor crònic. Com creus que ha intervingut en el teu treball personal tenir aquesta dificultat afegida?

En la meva opinió crec que ha jugat un paper important en la meva depressió. En moments de molt dolor i molta ansietat m’he autolesionat. I, tenint depressió, he hagut de treure forces per no deixar-me de cuidar, encara que no sempre ho aconsegueixes…Per les persones que patim alguna patologia similar és molt important no abandonar-nos del tot o pensar que, per tenir aquesta malaltia afegida, no podrem tenir una millor qualitat de vida. Cos i ment van lligats, i els has de cuidar als dos.

Quin paper creus que pot jugar la família en malalties mentals?

La família que el meu marit i jo hem creat és un pilar. Ell ha estat sempre al meu costat. Sense ell no hagués tirat endavant.  Jo tinc dos fills del meu marit i un de biològic, tots tres s’han portat perfectament bé. Jo tenia una germana bipolar i es va suïcidar. Fins que tu no caus en la malaltia mental no ho entens.

Quins elements diries que t’han ajudat a millorar en el teu treball personal?

La gent no acaba d’entendre que la ment et faci pensar o fer alguna cosa i al final deixes de parlar-ne i fingeixes. Almenys quan tens depressió hi ha una època que ets especialista en fingir perquè ningú t’entén. La depressió no té res a veure amb el que tens i el que no, la depressió és tristesa i te la provoca la ment que està malalta o cansada. Suposo que també hi ha un component genètic…

El que més em va ajudar va ser el meu fill. Vaig pensar era que millor que estigués poc temps amb mi però bo i aquest temps, mica en mica, es va allargar. La motivació de poder estar amb ell em va ajudar molt. També tenir un hobby: el patchwork, has d’estar concentrat i no deixes que el cap pensi. I també escriure. Vaig començar a escriure quan la meva germana es va suïcidar i li vaig escriure una carta. Em va anar tan bé que vaig començar a escriure molt.

Què li diries a algú que comença aquest procés?

Jo li diria que l’aprofiti, que som uns privilegiats per accedir a aquest servei, que la recuperació no és només al centre també t’has d’esforçar a fora. L’animaria a que no perdi la paciència. És un procés lent i, a vegades, a contracorrent. També li diria que creï un nou jo: el d’una persona malalta però que sap conviure amb la malaltia. Jo em vaig adonar d’això perquè buscava el jo d’abans i hi havia moltes coses que no m’agradaven. Tenia una nova oportunitat.

 

Voluntariat al SRC Burriac

Ens podries explicar en què consisteix el teu voluntariat?

Faig dues activitats. Un dia faig jocs cognitius. Són activitats de memòria, de rapidesa mental…i després un joc. I, l’altre, faig Espai d’Art, fem manualitats i, si pot ser, amb coses per reciclar. Per exemple, em van demanar fer macramé. Vaig fer un curset exprés i encantats!

Ens pots explicar alguna cosa que hagis pogut observar de les persones que acompanyes fent de voluntària que t’hagi sorprès?

El que m’ha sorprès són els comentaris positius que rebo per tot arreu. Trobo que ells estan contents, que ajudo als professionals i fins i tot al CSMA han parlat de la meva feina. A mi això m’ha fet tenir molta més autoestima. Estic fent un procés d’acceptació i penso que aquesta autoestima m’aporta molt.

 

Compartir temps amb persones ateses des del SRC

Ara estàs al SRC des d’un nou rol: el de voluntària. Què creus que pots aportar a les persones que estan en un procés de recuperació havent passat pel mateix procés que elles?

Amb les malalties mentals és molt difícil que et puguin ajudar. Jo crec que només et poden ajudar persones que ho han patit i professionals. És molt important que tu t’autoajudis i reconèixer que, si no ho fas tu, potser la feina dels altres no té molt de profit. També els hi diria que s’han de protegir, que no vol dir tancar-se. En la meva opinió, quedar-se sempre al centre com a pacient és una manera de tancar-se.

Què t’aporta a tu compartir estones amb persones ateses des del SRC?

Avui he sortit feliç de veure com reien.