12 febr. A vegades les persones que tenen una problemàtica de salut mental estan molt invisiblitzades. Anem per bon camí i cada vegada són més escoltades.
Per Carla Cruells, responsable de comunicació del CFP.
Perfil
Infermera, postgraduada en Salut Mental Col·lectiva. La Sílvia té una àmplia experiència en Centres de Salut Mental i àmbits basats en la part social de l’individu i en el rol de la infermera amb tasques comunitàries que ajudin a l’autonomia de les persones. Paral·lelament, juntament amb un company, va crear un projecte radiofònic a Mataró per reivindicar una inclusió real, donar veu a persones amb una problemàtica de salut mental i lluitar contra l’estigma vers aquest col·lectiu.
L’ENTREVISTA
Els tallers de ràdio dels SRC i la Comissió de ràdios de salut mental Maresme Barcelona
Coordines els tallers de ràdio dels SRC del CFP: Pati Interior, de Mataró i Bricura, de Premià. Ens pots explicar una mica en què consisteixen i el rol dels participants?
La organització dels dos tallers és similar, la diferència rau més en els continguts. Les temàtiques de les que parlem depenen dels desitjos i motivacions dels participants. Ens reunim un cop a la setmana i cadascú fa una proposta temàtica. Alguns decideixen sempre parlar del mateix i especialitzar-se en el tema en qüestió i, d’altres, cada programa tracten una temàtica diferent. A Premià solen ser dels primers i a Mataró parlen més del que els hi ve de gust en cada moment. Durant les dues setmanes següents de fer la proposta la treballen. A més, cada programa mensual intentem portar una entitat, associació o personatge del poble perquè ens parli dels seus projectes, per crear vincles i fer xarxa a la comunitat.
Quina és la teva tasca?
En essència consisteix en crear un espai on ells i elles estiguin còmodes perquè, a partir de dinàmiques, puguin expressar-se i preparar la temàtica escollida i compartir-la al grup. En cap moment els hi dic heu de parlar d’això sinó que creo com dinàmiques perquè puguin dir la seva i, si volen, fer seccions conjuntes.
També a vegades els ajudo a cercar o orientar el contingut del tema del que volen parlar. Per exemple, si em comentem que volen parlar d’un tema però no saben com enfocar-lo o d’on treure el contingut, busco els recursos o idees de llocs on consultar informació.
Formeu part de la Comissió de ràdios de Salut Mental del Maresme Barcelona. Com va néixer?
La comissió va sorgir d’una conferència que es va a fer a Barcelona a finals del 2019. Tractava sobre ràdio i veu en primera persona i s’hi presentaven projectes de ràdio similars al nostre, un d’ells era el de l’associació Arep. Nosaltres hi vam assistir com a públic i alguns dels participants van explicar el que fem als tallers. A principis del 2020 vam fer una quedada dels diferents projectes de ràdio vinculats a algun centre de salut mental, servei de rehabilitació o club social i vam comentar quines coses ens agradaria fer conjuntament.
Ara ha quedat una mica parat no per tema Covid19?
Exacte. Des d’aquella reunió van haver-hi com moltes idees. Des de formació a nivell de radio, creació d’una plataforma per donar més visibilitat als programes, creació d’esdeveniments o programes conjunts. Però clar…de cop ens trobem que ens confinen i això queda una mica parat. Tot i així, ens hem anat reunint de manera telemàtica però és complicat veure què fem.
Un tema interessant que vam debatre és si aquesta comissió hauria d’estar només enfocada a col·lectius de salut mental o bé obrir-ho a col·lectius també vinculats a la comunitat com poden ser col·lectius de gènere o d’immigració. Sembla que anirà cap aquesta direcció: enfocar-ho a col·lectius de ràdios que incideixen a la comunitat.
Comunicació i salut mental
Com afronten persones comunicadores, que parlen per la ràdio de manera recurrent, amb una problemàtica de salut mental parlar sobre aquest tema?
Hi ha una mica de tot. Hi ha alguns que sí que els hi agrada parlar de salut mental i fan un enfocament com molt activista, transmeten que parlen d’aquest tema perquè volen lluitar contra l’estigma i reivindicar. En canvi, d’altres, no ho volen mostrar tant i prefereixen parlar d’altres temàtiques; per exemple, un d’ells parla molt de música perquè per ell és important i, segurament, l’ajuda a afrontar moltes situacions de la seva vida i per això li agrada parlar-ne.
Crec que és interessant que puguin parlar de salut mental i compartir-ho entre ells i elles, però que parlin d’altres temàtiques com fan altres locutors em sembla molt vàlid i, a la vegada, ajuda normalitzar més la seva situació. En el cas de Premià, per exemple, no parlen molt de salut mental i a Mataró, en canvi, a les dones (per cert, totes són dones) els hi encanta parlar-ne des d’una vessant més emocional, no tant de la part mèdica i de diagnòstic.
Com pot ajudar la comunicació en el procés de recuperació d’aquestes persones?
Hi ha molts beneficis. A nivell general, primer de tot, el protagonisme i la seguretat que els hi dona a l’hora de dir el que pensen pel fet d’estar dins d’un grup estar dins on preparen una secció, altres persones les escolten i es crea una conversa. En segon lloc, que es visiblitzen les persones amb una problemàtica de salut mental, crec que anem per bon camí ja que cada vegada són més escoltades.
També els ajuda molt a nivell comunitari. Aprofitem els programes per fer xarxa amb entitats locals. Venen persones d’associacions o projectes a parlar a la ràdio, ells preparen les preguntes i coneixen una entitat del seu poble i, si veuen que els hi aporta beneficis, a vegades s’hi vinculen.
La ràdio és veu. Creus que aquest canal és més còmode per a elles o que seria també viable fer-ho en un format on posessin cara a la seva realitat com és la televisió?
La ràdio és veu i se’ls escolta, crec que això la fa molt potent simbòlicament. Crec que el fet que algú estigui escoltant la ràdio des de casa fa que digui: “Ei! Quines coses més interessants que diuen!” i es queden amb el missatge. Jo de tele mai he fet res però penso que podria ser una via de comunicació potent per lluitar per la inclusió real del col·lectiu.
Crec que es vulguin mostrar on o dependrà de les experiències personals. Si no n’han tingut de bones, potser no es voldran mostrar i la veu és una manera de dir la seva però, alhora, d’amagar-se de la resta.
Confinament i ràdio
Durant el confinament us vau haver de reinventar, en temps rècord, per a seguir amb la vostra activitat. Com vau viure aquest procés?
Personalment vaig haver d’investigar diversos programes: que si ara Skype, que si ara Jitsi , que si ara se’m borra el programa…per poder fer connexions telemàtiques i també aprendre a editar els programes de manera autodidacta.
Amb els participants al taller, la feina va ser adaptar-nos a cadascú. Alguns dominaven perfectament les noves tecnologies i d’altres gens. Aleshores per seguir treballant vam buscar maneres de fer activitats viables. Amb el grup de Mataró vam poder gravar setmanalment un programa i es va poder emetre. Vam estar molt contentes! Normalment gravem un programa mensual i, durant el confinament, en vam fer un a la setmana.
I éreu els que més contingut donàveu de llarg per la pàgina CFP des de casa
Sí, sí, va ser guai! Per ells/es també tenir el moment de la setmana per dir: “tot i que no pugui fer res i estic baix de moral almenys podem fer ràdio” i continuar amb els nostres objectius.
Per aquells que no tenien tanta facilitat per connectar-se telemàticament vam decidir que generessin continguts i, enlloc de programes, feien recomanacions cinèfiles, reflexions…i les publicàvem a la pàgina CFP des de casa. Malgrat la situació, vam poder continuar.
Treball comunitari i inclusió
Després de fer el postgrau de Salut Mental Col·lectiva vas fer un voluntariat a Itàlia per descobrir el model de salut mental d’allà, on les infermeres realitzen tasques més comunitàries. Com explicaries la diferència entre aquest model i el del nostre territori?
Una de les coses que fèiem al postgrau era qüestionar-nos el model existent aquí i ens explicaven altres models. Un d’ells era el de Trieste. Per la meva banda també vaig investigar molt sobre el qüestionament del sistema psiquiàtric que tenim aquí, que es basa sobretot en la part més clínica. És a dir, se centra en el diagnòstic i no dona el mateix pes la part social, el context econòmic , etc. que envolten a la persona, a més de la vessant biològica.
Què vas descobrir a Trieste?
Trieste per mi va ser tot un referent pel que fa al treball comunitari en salut mental. Aquest model el va desenvolupar un psiquiatra que es diu Franco Basaslia i el seu equip, van fer una reforma psiquiàtrica basada en deixar enrere els hospitals psiquiàtrics i fer que la referència per les persones usuàries fossin els centres comunitaris de salut mental.
El primer que vaig veure és un treball de posar la persona al centre, més humanitari i no tan un treball sanitari o clínic. A vegades poso l’exemple de que, quan vaig anar al que seria l’equivalent a un CSMA, les infermeres o psiquiatres no portaven bata blanca. Per mi va ser Uau! Es fiquen a un nivell més de tu a tu, no el poder del metge de bata blanca. Això va ser de les primeres impressions que em vaig endur. Aquí tenim recursos comunitaris, com els SRC però la principal diferència respecte l’estructura d’aquí que vaig veure és aquesta.
La idea és que allà el treball comunitari és molt més multidisciplinar que aquí, on l’enfocament és més clínic i no es dona tanta importància al treball comunitari. Per exemple, jo aquí com a infermera he tingut molta sort al CFP perquè trobar feina en treball comunitari sent infermera és complicat.
Allà, a més, els centres comunitaris estan repartits per tota la ciutat i estan concebuts com a cases. Aquí els CSMA són com ambulatoris i allà, en canvi, com llars, obertes 24 hores i molt flexibles en quant a maneres d’intervenir, on a més, quan ho necessiten, les persones usuàries hi poden passar el seu ingrés.
Llavors, el que aquí entenem com a hospital, CAP i SRC, estan unificats, oi?
Exacte, es això. Conviuen persones que van a fer activitats puntuals amb d’altres que estan ingressades. També hi ha la opció de que l’atenció domiciliaria. És a dir, si una persona no vol ingressar, poden anar els professionals a tractar-lo a casa seva i la relació entre pacient i professional és més horitzontal.
A aquests centres també hi van persones que estan estables i recuperades a fer “Ajuda entre iguals”. És el que als SRC del CFP serien els Pacients amb Expertesa. Organitzen activitats i xerrades per ajudar a les persones que en aquell moment estan sent ateses. Em sembla molt interessant perquè jo puc ajudar a qui té un trastorn mental però les persones que l’han patit i s’han recuperat empatitzaran i entendran molt millor les persones amb un problema de salut mental. A més, hi ha cooperatives socials, com aquí podria ser la part Prelaboral on poden anar, treballar i participar.
Com s’aconsegueix la inclusió total de persones amb una problemàtica de salut mental a la comunitat?
Crec que estem lluny d’aconseguir una inclusió real, tan de bo existís com una formula perfecte per aconseguir-ho però queda molt de treball per fer. Una de les primeres coses que s’hauria de fer per aconseguir una inclusió real és canviar la mentalitat de la societat entorn de la salut mental. Avui en dia encara estem posant la importància en els diagnòstics i en els símptomes que acompanyen a les malalties i potser ens hauríem de qüestionar una mica això i donar més pes a l’experiència subjetiva de les persones que es veuen travessades per aquest patiment. Enlloc de preguntar quins símptomes tens, que el professional pregunti mes què et preocupa. Molta gent que pot tenir una malaltia potser li ve per un trauma de petit o perquè ha perdut el treball o de mil coses que no venen d’un diagnòstic en salut mental. Cadascú té la seva història de vida.