31 maig “En aquell moment penses a curt termini, però mira, ara mateix tinc una feina estable”
Perfil: l’Alejandro té 34 anys, no té estudis i té una experiència laboral llarga però no demostrable. S’ha dedicat a treballar a mercats, vigilant d’accés, entre d’altres ocupacions. Fa 3 anys que l’acompanyem des del programa MAIS. Una època especialment complicada per la inserció laboral degut a la situació sanitària. Ara ha aconseguit el seu primer contracte estable al CFP pel CET La Klosca.
Ens trobem amb l’Alejandro i l’Alba, la seva referent al CFP, professional del servei de Formació i Intermediació Laboral que l’ha acompanyat en tot el procés.
Conviure amb la realitat d’estar en risc d’exclusió
Quan parlem de persones en risc d’exclusió poc ens imaginem algú jove, amb habilitats i capacitats. Com ho vius?
Alejandro: Es veu estrany que sigui gent jove però, tot té un perquè, no? En el meu cas jo vaig sortir molt d’hora dels estudis i vaig decidir ajudar al mercat, que és el que portaven des de casa. Com tots sabem, on vagis, et demanen estudis. Jo no tinc estudis, he fet mercats tota la vida i, el risc d’exclusió entra un cop vaig deixar de fer-ne.
No només és gent gran que s’ha quedat sense feina i han entrat en risc d’exclusió, també hi ha gent jove. Si no estudies, no tens el graduat. Si no tens graduat, no hi ha treball. Si no hi ha treball, no hi ha diners. És així.
Clar…la causa és aquesta perquè tu treballar, has treballat…
Alejandro: Sí, jo he treballat tota la meva vida al mercat, des de petit me n’anava al mercat del meu pare. És una venda divertida, una cosa que enganxa, ho vius i t’hi acabes fent.
Quan es van acabar els mercats, com ho vas viure?
Alejandro: Molt malament. Veus que la feina del mercat va baixant i sents la veu del pare que et diu “Ho veus!”. Perquè el meu pare, tant per mi com pels meus germans, s’ha matat perquè estudiéssim. I ens deia: “Això s’acabarà, això s’acabarà”. Però tu no ho vols veure perquè veus que treballes.
I quan es va acabar, molt malament. Ja no trobes res amb el que et sentis a gust. Perquè tenim uns requisits, no? Vens d’una parada pròpia, dels pares, i tu fas i desfàs com vols. Ets tu el que decideix els teus moviments. Saber que algú et dirà fes allò, fes això… costa. És la figura d’algú superior a tu que t’està dient el que has de fer.
Entenc que el mercat va començar a anar malament i després vas mirar de trobar feina, després de formar-te, no?
Alejandro: Bueno primer treballava en tot el que em sortia. Després em vaig treure el carnet de controlador i després vaig entrar al MAIS.
Alba: I aquí, quan vas començar al programa, que estudiessis la ESO era un dels objectius. Però va aparèixer la pandèmia i es van paralitzar moltes coses. Podem dir que el temps no ha anat a favor en el seu context.
Alejandro: Sí! I després també vaig fer pràctiques. Hem estat parats però hem estat també en contacte temàticament. Hem estat en pandèmia, però hem estat.
Després quan va baixar la pandèmia vaig entrar a fer de “Pica portes”. Era un projecte guapo però a les dues setmanes va haver-hi un rebrot. Vam anar a un bloc i em van dir a un pis que no em podien obrir perquè estaven amb covid i, al pis de baix, altra vegada. Vaig trucar per explicar el cas i em van dir que ho faríem per telèfon. Era un projecte molt guapo però ens va tallar el rollo perquè no podies entrar a les cases.
Quines dificultats t’ha suposat en el teu (o el vostre) dia a dia?
Alejandro: Es va notar molt econòmicament i després també tenia molt malestar perquè jo tinc dos nens i una nena. Penses: “Ho veus, no he volgut estudiar i veus…”. La última època dels mercats també va ser molt estressant. El meu pare sempre ens havia ensenyat a tenir molt gènere. I veure que estàs invertint i no ho vens… La recuperació d’aquesta pèrdua no és ràpida i llavors els estalvis van baixant fins que al final dius “No puc aguantar-ho més”. Quasi tots els que hem vingut del mercat i estem a l’atur hem passat per una transició molt forta perquè en el seu moment es guanyava molt.
Jo, per exemple, no he estat mai donat d’alta a la Seguretat Social perquè les parades són dels ‘vells’ perquè si ens cedeixen la parada i ells pleguen no funciona. Qui les manté sempre són els grans perquè pensen que, si els joves estudien i poden anar a treballar algun lloc, ja faran la seva vida.
Alba: A nivell familiar també t’has trobat amb altres dificultats, oi? I hi havia una necessitat. Tens família… Darrere hi ha infants que depenen de tu.
Alejandro: Sí, jo no tenia habitatge. Jo abans del mercat havia llogat dos o tres pisos, en aquell moment anava a veure els pisos i els hi explicava que no tenia nòmina i em deien que no passava res i me’ls llogaven. Després em demanaven un any per avançat i jo no podia pagar-ho. Era gent que ja me’ls havia llogat i sabia que mai havia quedat a deure res. Això va portar al final a ocupar un habitatge, que em va servir de pont perquè em derivessin al pis que estic ara de lloguer social. Això també és una cosa que t’ofega.
Jo vivia amb la llum penjant, un somier i els llits i, a l’armari, vaig fer un com a caixonera i tenia la roba allà posada. No vaig muntar ni cortines ni re. Que feia sol, doncs baixava la persiana, vull dir…Jo el que vull és poder pagar, jo no volia viure de gratis. Però la gent deia ‘És que és un vividor’.
T’has sentit molt jutjat per ocupar?
Alejandro: Molt! No ho entenc però jo no feia mal a ningú. No els hi agafava la llum ni l’aigua, era un veí. Fins i tot van portar una persona perquè tallés l’aigua del pis. Llavors cada nit agafava un carro i anava a buscar aigua. Volien que marxéssim però el pis no era seu, jo no hagués entrat mai a un pis particular i aquest no ho era. Era un veí més i punt. Al mateix bloc hi havia universitaris i feien festes i aquí no passava res.
Creus que els recursos públics que hi ha actualment donen resposta a situacions com la teva?
Alejandro: No.. perquè amb la prestació es pensen que viuràs tranquil. Cinc persones i viuràs tranquil? Es podrien fer millor moltes coses. Penso que podríem mirar de forçar més inclús amb els bancs. Ells tenen pisos i podrien mirar de negociar amb els pisos.
Alba: La renda garantida que es pot donar a una família nombrosa és bastant escassa.
Alejandro: Vius molt al dia perquè jo faig la feina que hagi de fer, el que sigui, m’és igual. Si fos per mi m’és igual menjar o no menjar però els nens…Pels meus fills seguiré i no passa res i no estic fent res que sigui estrany. Ara la situació és així.
L’acompanyament des de Formació i Intermediació Laboral
Fa 3 anys que estàs al programa MAIS, que cerca millorar la ocupabilitat de les persones que reben la prestació de renda garantida de la ciutadania. Com explicaries, breument, l’experiència?
Alejandro: Molt bé! Passa que et deriven aquí i no entres amb ganes. Et diuen que has de fer això, allò… I clar et veus aquí dintre tancat i penses…buf!! Però clar, després ja penses en el que estàs fent i en el que sempre t’has estat queixant i dius si estàs aquí…Per què no ho aprofites? I llavors vam estar mirant coses, anant a reunions i a diferents proves. Fins i tot vaig estar unes setmanes fent formació a Argentona que m’ensenyaven a fer de conserge a equipaments municipals. També vaig estar fent inventari. He fet moltes coses amb l’Alba. Molt gràcies a ella. A vegades l’he trucat per coses que no li tocava fer i sort d’ella que m’ha ajudat.
Alba: Hi ha una part d’acompanyament que és necessària.
Alejandro: També a vegades deia: “Aix…avui he d’anar al CFP” i jo havia pensat d’anar a fer alguna altra cosa aquell dia (a l’obra o el que sigui) i clar…en aquell moment penses a curt termini, però mira, ara mateix tinc una feina estable.
Creus que existeixen prejudicis cap a l’ètnia gitana a l’hora de contractar?
Alejandro: No…(riu). Clar! Sí. Sents comentaris de tot. És una cosa que hem de lluitar i intentar canviar. Estic molt cremat perquè fa mal i ja portem molt de temps.
Jo tinc molts amics de tot arreu, al mercat mateix barreges molt. Els gitanos no tenim país, som nòmades. Vull dir que jo sóc gitano català, i hi ha gitanos italians…Llavors no em facis distingir. Tenim uns prejudicis que cansen. Per exemple, vaig treballar amb un noi i em va dir: “Vigila sobretot amb els gitanos”. I jo, saps què vaig fer? Vam estar treballant com si no hagués fet aquest comentari i al cap de quinze dies vaig dir: “Bueno, encantat! Vas fer un comentari que em va fer molt de mal i t’ho dic ara perquè no volia que aquests quinze dies no ens poguéssim conèixer. Tu ets una gran persona però jo també sóc una gran persona i sóc gitano”.
Has de mirar de fer una mica la volta per demostrar que no és el que es pensen. Li vaig dir: “No ho diguis més això. Perquè no has de jutjar a les persones. A ningú!”.
Què has après durant la teva estància al departament d’Intermediació Laboral professional i personalment?
Alejandro: Tot és formar-te, estudiar…I, si t’ho proposes, ho tindràs. Aquí vaig entrar amb una mala filosofia, l’he corregit al màxim i he tingut un benefici. És aprofitar les situacions i venir a fer-ho. Si tu no vols estar aquí com més ràpid estudis, més aviat te n’aniràs. Aprofita, estudia o ves a una entrevista. Però aprofita-ho. Si vols fer-ho de veritat, vine, aprofita i busca la teva opció. Si el que vols és sortir: apreta i ves-te’n igual.
Inserció laboral a La Klosca
Recentment has començat a treballar al CET La Klosca. Quines tasques hi desenvolupes?
Alejandro: La Klosca m’encanta. Els meus companys se’n riuen de mi (riu), quan entrem on estan les gallines em diuen “Va, tira cap allà”. Encara em fa una miqueta de cosa perquè, quan entres, venen cap a tu ràpid. Els meus companys van com si res. Hi faig recollida d’ous, netejo les menjadores, dono menjar a les gallines i després fem el repartiment. També marquem els ous, els envasem, posem la data…
Els teus companys, en la seva majoria, conviuen amb una problemàtica de salut mental. Què diries a algú que té estigma vers aquest col·lectiu de la teva experiència?
Alejandro: El mateix que ens passa als gitanos. Tot a la vida és conèixer a la persona i no el que es digui. A la vida els problemes venen sols. Has de tenir una actitud positiva i dir: anem endavant i si avui no tinc, el que sigui, demà en tindré. S’ha de tirar endavant i no tants prejudicis a tot. Penso que és una pèrdua de temps jutjar abans de conèixer.
Voleu afegir alguna cosa més?
Alba: Jo vull afegir que estem molt contents amb l’evolució de l’Alejandro. No és una cosa fora del comú que entrin aquí amb la sensació d’obligatorietat. Hi ha una economia de supervivència a la que ells renuncien quan venen aquí. És comprensible que entrin amb aquesta desconfiança. L’Alejandro ha quedat finalista a diferents processos de selecció d’empreses que han vingut al CFP a fer entrevistes.