30 nov. “Ser Educadora Social i treballar amb persones, sobretot amb les seves dificultats, té molt a veure amb tota la part personal d’una mateixa”
Perfil: La Cristina Almerich és cap del SRC Maresme. Educadora Social, formada a l’escola d’educadors Flor de Maig, la primera del territori en impartir el que abans s’anomenava “Educador especialitzat”, fins que es va crear la diplomatura universitària d’Educació Social. També és Mediadora familiar. Ara fa 36 anys que va iniciar la seva trajectòria professional al CFP, després d’un període de pràctiques com a estudiant de tercer curs.
Experiència al CRAE
El teu recorregut laboral al CFP es va iniciar al CRAE, acompanyant a infants i adolescents durant 11 anys. Què destacaries d’aquesta experiència?
Va ser el meu primer aprenentatge com a Educadora Social. Em va fascinar aquella feina, hi havia una implicació molt gran. Vaig poder aplicar moltes coses que havia après a l’escola d’educadors Flor de Maig. Em vaig trobar amb vida quotidiana de nens, de cop i volta. Això em va permetre desenvolupar-me com a Educadora Social en tots els àmbits perquè el treball amb infants inclou hàbits, escola, família, relació amb els altres…Tot.
Clar…Suposo que és atenció 24/7, 365 dies i a nens, que estan en formació constant…
Exacte! Penso que és un lloc en el que o encaixes i t’agrada molt o no. I a mi em va agradar moltíssim. Allà hi havia una cosa que o es practica molt o no tires: el treball en equip. És bàsic. Sempre he estat una gran defensora del treball en equip, de compartir les coses, que allà on jo no hi sóc n’hi ha un altre. Això et fa confiar molt en els teus companys, et fa repartir les coses, et fa tenir en compte l‘opinió dels altres…Tot això, allà va ser un aprenentatge. També per la vida.
Per la vida personal?
Sí, tinc ganes de parlar d’això, perquè és com la meva història. I la meva història professional no la puc deslligar de la meva història personal.
I això que dius que no ho pots deslligar de la teva vida personal. En quin sentit?
Sí! Part de l’aprenentatge sempre ha estat connectar i desconnectar. Ara estàs a la feina i ara no estàs a la feina, no? Perquè tant a dins com a fora estàs viva. Si parlem del CRAE una de les coses que a mi m’atrapava molt era ser tutora d’uns nens i veure com portar la tutoria. Has de decidir moltes coses, els has d’acompanyar perquè no van sols….I clar, saps que no són teus, però estàs tractant moltes coses directes de la seva vida. Per mi aquest tipus de feina és un aprenentatge constant. I això m’ha mantingut molt motivada sempre.
Jo sempre he dit que “Quan jo treballo, estic vivint. No estic treballant i prou”. I com haig d’estar? Doncs bé, una mica a la meva manera, que estigui d’acord amb el lloc, que tingui la meva recompensa… Perquè jo mentrestant estic vivint. Ser Educadora Social i treballar amb persones, sobretot amb les seves dificultats, té molt a veure amb tota la part personal d’una mateixa.
L’SRC Maresme. Atendre a persones que conviuen amb una problemàtica de salut mental
Després dels infants del CRAE vas passar a treballar amb adults que conviuen amb una problemàtica de salut mental. Què és el que més et va sorprendre d’aquest canvi de col·lectiu?
El canvi de col·lectiu va ser brutal per mi. També hi va tenir a veure la meva formació d’Educadora Social. A l’escola d’educadors tractàvem poc sobre la salut mental, ja feia anys que havia estudiat i la meva experiència era amb nens. Llavors vaig començar com molt de nou, vaig fer alguna formació de salut mental.
Em va sobtar veure la poca autonomia en persones adultes, que és una cosa que jo havia treballat molt amb nens. És molt diferent el treball per aconseguir l’autonomia entre els dos col·lectius. També veure el patiment de moltes persones que elles mateixes ja es veuen diferents. Tenen una problemàtica que no els deixa sortir i és el tema de l’autoestima, com ells mateixos es van tancant i tu has de fer una feina una mica d’estirar. El canvi em va costar fins que vaig pensar: Aquí també estic bé i puc tirar endavant.
Jo sobretot havia de tenir clar que m’havia d’agradar la meva feina perquè estic vivint i jo ho he tingut sempre molt al cap, un ha de ser el màxim feliç possible i treballant també ho has de ser. Ja hi ha coses que t’enfades i que no resols bé, però a la vida també et passa això.
Si haguessis d’explicar a algú que pot ser derivat al SRC Maresme què hi feu. Què li diries?
Li diria que ens centrem molt en les possibilitats de cada persona, no en les mancances. I en tirar endavant. I també que serà tractat de manera individual. A cada persona li fem un pla individualitzat, mirem què li agrada, què no, què li pot anar bé. No només què necessita, sinó en què és hàbil i què li agrada fer.
Quin paper juga la família?
La família sempre juga un paper: en positiu, en negatiu, en suport, en posar pals a les rodes…Però sempre és important. I el que som ens ho ha donat també la família. Fins i tot els que viuen sols perquè els pares s’han mort, perquè no hi ha bona relació amb la família…Per mi l’àmbit familiar és tot un gran apartat a treballar.
A més, també ens trobem amb que molts són dependents, per coses com que no poden treballar. Aquí treballem perquè necessitin el mínim d’atenció externa.
Com resumiries el teu recorregut al CFP?
Aprenentatge, oportunitat de viure la vessant professional de manera feliç. Jo he estat feliç al CFP. M’han ofert la possibilitat de fer canvis, de conciliació també. També poder aportar moltes coses, de formar part d’equips diferents, que això també m’ha agradat molt.
30è aniversari del SRC Maresme
Aquest mes de novembre heu celebrat els 30 anys del SRC Maresme en un acte on les persones ateses han estat protagonistes… Com vau viure aquesta diada i amb qui la vau compartir?
Jo vaig viure aquesta diada bastant en primera persona. Perquè porto uns 25 anys entre el centre de dia i el SRC. Per tant, he vist tot el recorregut. La festa dels 30 anys a mi em va fer il·lusió, ens ho va plantejar Direcció i em va agradar que fos una festa sentida. No de què fem perquè ens vegi la gent. Sinó una cosa on participés tothom. Una festa viscuda per nosaltres. I em va agradar molt l’alta participació de les persones ateses en l’actualitat i la presència d’altres que fa temps van estar vinculades amb nostres.
Vam voler explicar i ensenyar el què fem, qui som i on estem. La idea era que qui no ho conegués es fes alguna idea de la nostra tasca.
I com creus que ho van viure les persones ateses?
Van participar molt. I ho van viure molt bé perquè els hi vam donar el seu protagonisme, sense dir-ho, veníem a dir: Això es vostre i hem d’explicar el que fem. I què menys que fer-ho nosaltres, amb les nostres mans.
Les tres últimes setmanes venien els mateixos dies i les mateixes hores però feien coses relacionades amb la festa. Em va fer il·lusió que fos així.